Finalment, una solució. El 4 de setembre, el president txec Václav Klaus va designar com a primer ministre al seu company del partit conservador ODS, Mírek Topolánek. Topolánek presidirà un govern minoritari, i el 4 d’octubre com a molt tard, haurà de fer valer la seva credibilitat davant el Parlament. “Espero que el govern es guanyi la confiança i aconsegueixi fer els canvis que tant necessita el nostre país després de tants anys d’un govern ineficaç”, va declarar solemnement Topolánek en el moment de la investidura. Però Jií Paroubek, l’exprimer ministre socialdemòcrata i nou líder de l’oposició, va declarar: “Ja pot estar segur que no rebrà ni un sol vot dels nostres diputats!”

Per ara tot indica que el teatre polític d’aquets mesos no acabarà aquí.

Cops de puny a les cambres

El teló es va aixecar la primavera de 2006. Primer acte: comença la campanya electoral. Benvinguts a l’espectacle. Els dos adversaris, el primer ministre Paroubek i el candidat de l’ODS, Topolánek, intercanvien insults i criden “Justícia! Futur! Esperança! Mentida!”. Al punt més àlgid de la batalla verbal, el ministre de sanitat rep una sonora bufetada d’un dels seus rivals. Al ministre no li fa gens de gràcia i comença una batalla campal a les cambres. El país sencer crida agitat.

Segon acte: després de les eleccions parlamentàries del 4 de juny: 100 dels escons van a parar al bloc d’esquerres, constituït pels socialdemòcrates i comunistes de línia dura, i els altres 100 recauen en els partits conservadors: els democristians i els verds. Els txecs no acaben de creure-s’ho: un empat com aquest és gairebé impossible. A més, en quin país els comunistes encara guanyen un de cada cinc vots amb un programa de 1980? I en quin país de l’antic bloc soviètic aconsegueixen arribar els verds al parlament?

Campanya electoral enfangada

En aquest moment de clímax, entren a escena les difícils negociacions. El país ha quedat dividit per una profunda i fangosa campanya electoral. A l’esquerra, hi ha Paroubek, de morros. I darrera seu, sense opcions, la columna dels comunistes, els veterans de la guerra mundial.

A la dreta, Topolánek negocia llargament amb el líder dels verds, Martin Bursik, i amb el democristià Miroslav Kalousek. La seva idea: “Constituïm un govern tripartit, introduïm l’impost únic, parem atenció a la protecció del medi ambient i ajudem els grangers.” Només hi ha una cosa segura: queda terminantment prohibit que els comunistes entrin en joc. Tot queda en mans dels socialdemòcrates. Però l’encara ministre Paroubek es fa l’orni. A principis d’agost, Bursik no pot suportar més la situació i es rendeix: “Ja no vull continuar. No aconseguirem mai la majoria”.

Paroubek tampoc pot aconseguir-la perquè, tret dels socialdemòcrates, ningú vol saber res dels comunistes. Seria millor acostar posicions i donar-li la mà a Topolánek? No. En comptes d’això, somriu amb ironia i malícia i, en secret, fa una trucada al democristià Kalousek: “Si no esteu amb nosaltres, s’hauran de tornar a fer les eleccions. I llavors, qui sap si obtindreu un sol vot…”

’Deus ex machina’

És en aquest precís moment, quan l’honrat Kalousek deixa de confiar en Déu, l’envaeix la por i es canvia de bàndol. Es presenta davant el poble txec, que no se’n sap avenir. “El país necessita un govern. I nosaltres els democristians ens sacrifiquem i ens unim als comunistes.” Poc després, el fan fora del seu partit.

El tercer acte comença a finals d’agost: Topolánek i Paroubek no es posen d’acord. No paren d’afegir llenya al foc amb el risc de cremar tot el país. Finalment, el president Václav Klaus, com a ‘deux ex machina’ baixa del seu núvol i es situa al front de l’escenari polític: “Però nens! Calmeu-vos d’una vegada! Ho farem a sorts. Primer, nomenaré primer ministre Topolánek, i si no aconsegueix la majoria, serà el torn de Paroubek, i després Topolánek una altra vegada. Continuem amb aquest joc fins la primavera de 2007, quan aquells que encara tinguin interès per la política, podran tornar a votar. Fins llavors ningú no decidirà res. I jo m’erigeixo en mestre de cerimònies. Si tot això no serveix de res, tornarà a entrar Václav Havel a escena i el nomenaré bufó de la meva cort”. El país queda orfe i atemorit.

I com acabarà el drama polític txec? Ningú no ho sap. Només hi ha una cosa clara: Continuarà…