“Cada ciutadà hauria de dominar, a més a més de la seva llengua materna, dues llengües estrangeres”. Això és el que promou el nou pla per a l’ensenyament de la llengua que la Comissió Europea va implantar ara fa dos anys. És una condició que hauria de complir tota persona que vulgui viure i treballar a Europa.

Però molt pocs països membres s’acosten a aquesta meta, molts escolars no parlen ni tan sols una única llengua estrangera. Què és el que no funciona? L’ensenyament de llengües estrangeres a examen.

Alemanya, una diversitat federal

Un alumne alemany passa 200 hores a classe de llengua estrangera cada curs acadèmic. Tenint en compte això i si ens refiem de les estadístiques de Eurydice, Alemanya és el país europeu que treu la millor nota. Aquesta especial dedicació, també deixa en molt bon lloc els alemanys, que un cop a l’estranger, tenen més facilitat per a les llengües. Després de l’anglès, el francès és, tradicionalment, la segona llengua estrangera, tot i que s’està substituint progressivament per l’espanyol.

Alemanya sempre ha buscat, sense èxit, un pla d’educació únic. Avui cada estat federat alemany té la seva pròpia política respecte a les llengües estrangeres. Tot i això, hi ha una tendència a iniciar l’ensenyament de llengües estrangeres des de ben petits. Per exemple, a Baden-Wurtemberg els nens comencen a aprendre anglès o francès ja a l’escola primària. A Sarre, fins i tot durant el primer any d’escola; la proximitat de la frontera francesa juga una clara influència.

Moltes vegades, la proximitat amb altres països determina la segona llengua estrangera de l’escola. D’aquesta manera, els alumnes de Renània del Nord-Westfàlia aprenen holandès, mentre que a altres zones del nord del país es fan classes de danès. El txec és habitual a les zones frontereres de Baviera i Saxònia, així com el polonès a la zona de l’Oder, tot i que la demanda minva amb el pas del temps.

França, mètodes molt antiquats

Els francesos són tristament famosos per no dominar, sovint, ni tant sols una única llengua estrangera. Fet sorprenent, ja que, gràcies a un sistema educatiu molt ben organitzat, als nens comencen a aprendre una llengua estrangera als cinc anys. A més a més d’anglès, castellà i alemany, els alumnes també poden aprendre italià. L’Eurobaròmetre del desembre de 2005 va revelar uns resultats penosos: només un de cada dos francesos pot mantenir una conversa en un idioma que no sigui el francès.

D’on ve aquesta incompetència lingüística? Una possible explicació és la següent: a França encara s’utilitzen mètodes molt antiquats pel que fa a l’ensenyament de les llengües estrangeres. En els nivells més elevats, els professors dediquen molt de temps a la gramàtica, explicant-la en la llengua materna, el francès, i els alumnes es limiten a escoltar. La pedagogia moderna, la qual permet ensenyar les llengües de manera dinàmica i amena, brilla per la seva absència. En algunes escoles hi ha departaments internacionals o europeus on els estudiants poden fer diferents assignatures en una llengua estrangera, la majoria, però, no poden practicar aquesta llengua amb la freqüència suficient.

Espanya, massa poques places

El castellà, que s’anomena “espanyol” a la resta de la Unió Europea, no és l’única llengua oficial d’Espanya. Depenent de la Comunitat Autònoma, els alumnes aprenen també català, basc o gallec, les altres llengües oficials des de 1978. Addicionalment, tots els alumnes aprenen anglès o francès com a llengua estrangera. L’alemany o l’italià són encara considerades massa “exòtiques”.

Tot i això, l’últim ” class=”external-link” style=”text-decoration:none”> Eurobaròmetre de l’any 2005 reflecteix que el 56% dels espanyols no parla cap llengua estrangera. D’on ve aquest menyspreu per les llengües? És una realitat que l’aprenentatge de llengües concentra només el 10% de les hores de classe i que als professors de llengües estrangeres ni tant sols se’ls imposa la condició d’haver-les estudiat a l’estranger. Per aquest motiu, molt estudiants a intenten aprendre-les pel seu compte, en acadèmies privades de llengües que no estan a l’abast de la majoria o en una Escola Oficial d’Idiomes, centres d’ensenyament d’idiomes públics per a adults. En aquestes escoles, els professors estan més ben preparats i són, fins i tot, algunes vegades natius. Malauradament, les places són molt escasses i cal sortejar-les entre els centenars de candidats.

República Txeca, adéu al rus

A Txecoslovàquia es va suprimir el rus com a primera llengua estrangera després de la caiguda del règim comunista l’any 1989, tot provocant un canvi lingüístic important en la població. A la República Txeca, l’aprenentatge d’una llengua estrangera és avui obligatori a totes les escoles i a les escoles més avançades s’ensenyen dos o fins i tot tres llengües.

Normalment l’alemany és la segona llengua estrangera, tot i que els estudiants també poden triar entre francès, espanyol o italià. S’ha de destacar, però, que a territoris propers a la frontera amb Alemanya, l’alemany es considerat com a primera llengua estrangera.

Com que el txec no es gairebé parlat a l’estranger, saber parlar les llengües estrangeres més necessàries té molt de prestigi. Per tant, el nivell dels professors de llengües sempre s’intenta millorar, i fa uns quants anys que també s’ha implantat l’ensenyament de diverses assignatures en llengua estrangera. En l’actualitat, en un de cada tres instituts de secundària txecs ja es fan les classes en una llengua estrangera.

Dinamarca, una població poliglota

“Els escandinaus tenen més facilitat per les llengües que els europeus del sud”. Per què? A Dinamarca, el 77% de la població parla perfectament almenys una llengua estrangera, tal com afirma la Comissió Europea. I això és possible malgrat que els alumnes danesos comencin a aprendre una llengua estrangera molt tard: el primer contacte es produeix als nou anys. En el sistema educatiu danès, és obligatori estudiar dues llengües estrangeres; la tercera és sempre voluntària. Es pot triar entre l’alemany i el francès com a segona llengua estrangera, tot i que l’alemany té molta més demanda. Com a tercera llengua, els estudiants danesos es decideixen per aprendre espanyol.

El do dels alemanys per les llengües té dues explicacions possibles: A classe, es fomenta l’expressió oral i a més a més, molts fan un any d’estada a un país estranger per practicar l’anglès o el francès en una situació real. En resum, els danesos són els europeus poliglotes per excel•lència.

Crèdits fotogràfics: Dog Madic, StockXchange (Alemanya)/ Andres Giordano, StockXchange (Espanya)