En plena Segona Guerra Mundial, Churchill estava convençut que una mena d’Estats Units d’Europa seria l’“única manera de què milions de treballadors, recuperessin l’alegria i l’esperança que fan que la vida valgui la pena viure-la.” La Gran Bretanya tenia la seva pròpia “Commonwealth” i, el 1946 era encara l’imperi més poderós del món. Va ser en part per aquest motiu que Churchill va situar la Gran Bretanya al mateix nivell que “la poderosa Amèrica” i la Rússia Soviètica com un potencial “amic i patrocinador” de la nova Europa, però no com a part d’ella. Seixanta anys més tard, l’imperi britànic s’ha perdut o malbaratat, i la importància de la ‘Commonwealth’ ha disminuït immensament. Però la Gran Bretanya encara no es considera ella mateixa com a part íntegra d’Europa, i molts països europeus no creuen que hi estigui totalment integrada.

Tractar amb un soci distant

La Gran Bretanya ha estat típicament entusiasta en els aspectes del projecte europeu relacionats amb el mercat comú, però ha manifestat reserves serioses respecte altres aspectes d’integració. Una europarlamentària implicada en les negociacions de la Constitució Europea va subratllar que la diferència crucial entre la Convenció Europea i la Convenció de Filadelfia del 1787, que establia una Constitució Americana, era que els americans, primer i abans que res, van resoldre la qüestió britànica.

Les reticències britàniques no s’acaben aquí. Durant el 1991, l’exprimer ministre britànic John Major va insistir que la frase “una Unió encara més propera” fos utilitzada en el Tractat de Maastricht en comptes de qualsevol altre expressió més federalista. El govern de Blair també va defensar que una expressió semblant hauria d’aparèixer en la Constitució Europea (“units encara més estretament”).

Però en comptes de considerar el federalisme americà com a paradigma i de veure la Gran Bretanya com a anti-europea, potser aquest prolongat “període de reflexió”, conseqüència del rebuig a la Constitució, ens permetrà pensar més específicament sobre el projecte europeu. El gran èxit del projecte europeu al llarg dels últims 60 anys ha estat proporcionar un fòrum on les preguntes sobre la identitat nacional poden ser examinades i resoltes pacífica i justament.

La consigna de la Unió Europea és “unitat i diversitat”. Si ho prenem seriosament, segurament això implica una constant demanda d’identitat personal i de grup, en les millors tradicions intel•lectuals europees –“l’herència comuna” de l’ Europa que Churchill mateix va identificar. És per aquesta raó que “Europa” no té fronteres definides. El fracàs del govern britànic i el dels seus mitjans de comunicació ha estat en negar-se a formar part d’aquest debat, que no han ni reconegut. Ara bé, ells no són els únics. Churchill va convocar amb èxit una “Europa emergent”. Quan es reconegui l’estatut complex, necessari però encara no resolt que reconegui la seva pròpia identitat, aquesta madurarà i es mantidrà. A la Gran Bretanya, és precisament on aquest reconeixement podria començar en virtut de la seva pròpia dificultat històrica a l’hora d’establir relacions amb Europa.