L’economia a Bòsni a manté uns nivells de renda impropis per a un país europeu, amb una mica més de 1.000 dòlars de PIB per persona i una desocupació del 40% de la població activa. Gairebé un 40% de desplaçats i refugiats de les tres ètnies encara no han tornat a les seves respectives llars. I els dos criminals de guerra més buscats del món, Radovan Karadzic i Ratko Mladic , encara es troben en llibertat. Oportunitats, sens dubte, n’hi ha hagut moltes durant els últims lustres. Potser alguns personatges a La Haya prefereixin evitar la vergonya que les atronadores i acusadores paraules del difunt Slobodan Milosevic van causar a l’esperpèntica cort holandesa, en el front de la qual hi ha la mediàtica fiscal en cap, Carla del Ponte .

De la pols del passat….

L’actual Estat de Bòsnia i Herzegovina va ser un producte del laboratori creat a Dayton , l’any 1995, quan l’administració nord-americana de Bill Clinton va decidir implicar-se en l’interminable conflicte dels Balcans. Els nord-americans, cansats d’una guerra que dividia Europa, i a més amenaçava amb desestabilitzar tota la regió, van aconseguir asseure les tres parts –croates, musulmans i serbis de Bòsnia- en una base militar i imposar una pau, encara que fos fràgil i inestable.

S’havia de posar fi a la disputa, encara que fos amb un acord imperfecte. Es tractava de repartir el pastís de l’exrepública iugoslava de Bòsnia i Herzegovina d’una forma acceptable. Es va consagrar, fins a un cert punt, una unitat de facto i la no dissolució del país que havien reconegut el 1992 tant els europeus de la Unió Europea com els nord-americans, potser precipitadament a causa de la insistent acció diplomàtica d’Alemanya, Àustria i, com sempre, El Vaticà.

… a una actualitat enfangada

El resultat de la pífia político-teatral nord-americana va ser el que ja s’esperava: les tres parts van marxar de Dayton amb sensació de derrota: es va construir un marc político-institucional massa complex per a Bòsnia i Herzegovina. Els croates i els musulmans es van veure obligats a conviure en una mateixa entitat política –la Federació-, i als serbis se’ls va reconèixer la República dels Serbis de Bòsnia. A la Federació se li assignava el 51% del territori, mentre que els serbis es quedaven amb el 49%, malgrat que abans de la guerra només representaven una comunitat minoritària que no arribava al 40% del cens. Una altra equivocació va ser dividir la Federació en deu regions, creant l’Estat més descentralitzat del món i el més difícil de conduir, a causa dels nombrosos equilibris, pactes i tripijocs que calen per governar. Hi ha centenars de ministres, diputats, alcaldes i regidors a Bòsnia. En aquest país de poc més de 4 milions i mig d’habitants, gairebé tothom sembla dedicar-se a la política o té algun familiar que s’hi dedica.

Una pau fruit de la força bruta

L’únic èxit que poden exhibir els polítics i diplomàtics dels Estats Units i d’Europa –els mateixos que van provocar la guerra amb la seva erràtica decisió de reconèixer a les noves repúbliques iugoslaves- és que la guerra va acabar ara ja fa anys i que ara hi regna una pau que s’assembla més a un armistici que a cap altra cosa. Però que ningú s’enganyi: les tres parts no han oblidat els objectius polítics que les van portar a la guerra i és més que segur que tan bon punt marxin les forces internacionals començaran una altra vegada les hostilitats. La pau és només fruit de l’ús de la força bruta.

Un futur molt negre

En l’actualitat s’està negociant el futur estatut de Kosovo. Les diferències entre albanesos –que volen la independència total d’aquest territori respecte a Belgrad- i els serbis –que proposen una autonomia àmplia però sempre dins de Sèrbia- semblen insalvables. Tenint en compte la total simpatia que desperten els líders albanokosovars entre els impassibles buròcrates de Brussel•les i entre les nostres cancelleries, no hem de descartar que s’acabi acceptant una nova ruptura –una més!- del marc iugoslau.

És provable que s’acabi imposant un Estat kosovar al cor dels Balcans: l’error político-diplomàtic més greu des que els governs de París i Londres es van rendir a Múnic el 1938 a les pretensions de Hitler per tal d’apoderar-se dels Sudets. Si les previsons es compleixen i Kosovo aconsegueix la independència, amb quina legitimitat moral i política direm als serbis de Bòsnia i Herzegovina que no poden independitzar-se i que han de continuar donant suport al inviable Estat bosni? Això obriria el camí a noves i inesperades secessions, i ens trobaríem a les portes de la tan anunciada balcanització que ningú vol anomenar.