El 18 de setembre va ser el primer cop que una iniciativa dels ciutadans de la Unió Europea assolia la xifra màgica d’un milió de signatures. La iniciativa, impulsada el maig de 2006 per l’europarlamentària sueca Cecilia Malmström , demana que s’acabi la mania que el Parlament Europeu tingui una seu a Brussel·les i una altra a Estrasburg.

Inevitablement, la campanya per a una sola seu a Brussel·les no ha obtingut el suport universal. Bernd Posselt és un dels europarlamentaris inflexibles que creuen que si “hi ha d’haver una sola capital, hauria de ser a Estrasburg i no a Brussel·les”. Posselt considera Estrasburg com a símbol de l’apropament franco-alemany després de la Segona Guerra Mundial. Però, un milió de ciutadans de la UE i la majoria dels europarlamentaris simplement s’equivoquen?

Segons l’europarlamentari britànic Richard Corbett, “la seu del Parlament Europeu hauria de ser a Brussel·les, on ja hi ha tres quartes parts de l’activitat parlamentària i on també s’emplacen altres institucions”. Explica que els europarlamentaris “es relacionen amb la Comissió i el Consell a diari. A més, els Estats membres, les ONG, els sindicats i les organitzacions de treballadors tenen la seu a la capital belga. De fet, Brussel·les és la capital de facto d’Europa”.

Un símbol de burocràcia i de demència

Tot i que Bernd Posselt es mostra reticent a acceptar-ho, sembla força evident que la majoria dels europarlamentaris dóna suport al fet que hi hagi una única seu a Brussel·les, en comptes d’Estrasburg. A més, ara tots els europarlamentaris partidaris de Brussel·les tenen el suport de la Comissió Europea. Margot Wallström, la vice-presidenta de la Comissió, fa poc va declarar a E!Sharp, la revista bimensual sobre l’actualitat de la Unió Europea: “La reunió de França i Alemanya, que abans s’havia considerat un símbol tan positiu, ara s’ha convertit en un símbol negatiu, de malbaratament de diners , de burocràcia i de demència de les institucions de Brussel·les”.

I de fet, Wallström té raó. Aproximadament quatre dies al mes, els europarlamentaris s’han de desplaçar de Brussel·les i viatjar fins a Estrasburg per les sessions plenàries, la qual cosa costa al Parlament Europeu uns 200 milions d’euros només de transport. El cost de la reputació deteriorada de la Unió Europea entre els seus ciutadans és, sens dubte, molt més elevat. Avui dia, la popularitat de la Unió Europea entre l’opinió pública es troba a mínims històrics, després del rebuig a la Constitució proposada l’any passat. A Europa li aniria bé que de tant en tant hi haguessin notícies bones.

Clinging on to Strasbourg

Aferrats a Estrasburg

Tot i així, hi ha una problema incessant que els partidaris d’una única seu a Brussel·les reconeixen clarament: els 25 Estats membres són els àrbitres que han de decidir en quin lloc el Parlament Europeu ha de gestionar els seus assumptes. Cada Estat té un dret a vet, fins i tot França, els representants de la qual pot ser que s’oposin al canvi a una sola seu.

Corbett considera que s’ha de compensar Estrasburg per la pèrdua del Parlament. L’edifici del Parlament Europeu a Estrasburg es podria utilitzar per celebrar les cimeres del Consell Europeu o com acollir un nou institut d’alta tecnologia. Però finalment aquestes iniciatives duran a França a acceptar la idea que Estrasburg es quedi sense Parlament? El 8 de setembre d’aquest any, Sarkozy va criticar la necessitat d’unanimitat en les decisions clau de la Unió Europea. Serà interessant comprovar si continua pensant el mateix en cas que arribi a la presidència.