Nuda spaga! – “Posem fi als suborns!” El cartell que guarneix una de les finestres del vestíbul de l’estació de Sighioara ja s’ha descolorit. A la tarda, unes dones grans amb mocador al cap seuen als bancs de l’estació de la petita ciutat transsilvana . Reposen els peus després de caminar en sandàlies de plàstic desgastades. Hi ha un venedor ambulant amb màquines perforadores sota el braç fumant a l’andana. Una gitana pidolaire estén la mà buida a dos pàl·lids turistes de motxilla.

Del cartell del vestíbul de l’estació ningú no en fa cas. Forma part de la campanya anti-corrupció del govern romanès i vol satisfer una promesa electoral. El 2004, Traian Bsescu , del Partit Democràtic (PD), va guanyar la carrera electoral per la presidència amb una “estratègia nacional” contra la cultura del suborn. La corrupció a Romania també és en el punt de mira de les crítiques de la UE, tal com subratlla l’informe del 26 de setembre de la Comissió Europea. Si bé és cert que la UE té bones expectatives per l’ entrada del país a la UEl‘1 de gener de 2007, a la vegada, les autoritats romaneses tenen l’obligació de posar-se les piles en la lluita del dia dia contra el suborn.

Pagaments de sotamà

Els romanesos, però, no consenten rebre lliçons d’un parell de cartells. Tenen altres problemes. La majoria sobreviuen amb poc o res: un parell d’hectàrees de terra i una vaca, o negocis ocasionals. Als més pobres no els queda més remei que pidolar.

Entra un tren a l’estació de Sighioara. Les dones grans arrosseguen les seves bosses de plàstic fins l’andana, el venedor ambulant, les seves perforadores. Han de pagar el viatge de manera que no hi perdin massa. L’una i l’altre, sense bitllet, donen diners de sotamà al revisor. Fins i tot pagant menys que el preu oficial, contribueixen al magre sou del revisor.

El 42% dels romanesos van subornar algun funcionari l’any 2000, segons un informe del Banc Mundial. Si ens creiem l’ONG Transparency International, avui en dia encara no ha canviat res, malgrat els esforços del Govern. “Les enquestes demostren que els romanesos continuen subornant avui tant com abans de la campanya”, afirma Victor Alistari, cap del departament romanès de Transparency.

Càries i corrupció

Un de cada dos romanesos practica el backchich, és a dir, ofereix una “propina”, segons l’informe del Banc Mundial. De cada tres funcionaris, un admet ser corrupte. Mentre busquem allotjament al poblet transsilvà de Bîrghi, als afores ens recull un home jove sense camisa i amb una cadena d’or al coll. A la polsegosa carretera del poble plena de sots acostumen a sotraguejar-hi carros de cavalls. Però el nostre xofer carrega l’equipatge en un brillant Mercedes-Jeep platejat. Quan, sorpresos, li preguntem d’on l’ha tret, respon amb indiferència: “Aquest cotxe no és nou. Ja té dos anys.”

Més tard ens assabentem com va poder pagar la seva luxosa carrossa. És el germà del dentista. Un de cada dos romanesos paga extres al dentista per poder rebre un tractament, o bé per gaudir d’un tracte preferencial: rebre una millor o més ràpida atenció, encara que només sigui per arreglar-se les dents corcades. Fins i tot als hospitals hi fa pudor de corrupció. Per les operacions, un romanès ha de preveure centenars d’euros de més de la pròpia butxaca. Les infermeres, amb sous molt baixos, costen diàriament dos o tres euros de propina als pacients. I el recentment publicat manual de la corrupció Manual de Spaga, comenta de manera sarcàstica: “L’embaràs és l’estat del cos femení que requereix elevats pagaments de suborns, si més no, en la fase anterior al part.”

O corrupció, o feines dures

Els més durament afectats per la corrupció són els més pobres. Com la càries que corca les dents, la corrupció devora les economies familiars, a les quals pren més d’un 10% dels ingressos. A Romania, només els més innocents somien a fer el salt de rentaplats a milionaris. Està clar que Emöke i Sari, de Bîrghi, no formen part d’aquest grup d’il·lusos. Les germanes, que pertanyen a la minoria hongaresa de Transsilvània, fa temps que han perdut la fe en la justícia social a Hongria. Durant la dictadura de Ceauescu , el seu pare estalviava diners cada mes per poder-se comprar un cotxe propi. Després del canvi polític de desembre de 1989, va arribar la crisi econòmica. Els estalvis del pare es van fondre amb la inflació i, amb això, el somni del cotxe.

Avui, Emöke i Sari estan convençudes que els somiatruites que somien volar molt alt no han de confiar en la força de les seves pròpies ales o anar a l’estranger. Diuen les germanes que hi ha dos camins per arribar als diners. El primer camí passa per les feines dures a les vinyes d’Itàlia, les fàbriques de cogombres d’Alemanya oriental, les obres de construcció a Espanya. El camí més fàcil, però, és la corrupció. Aquest camí, però, només és accessible per a revisors, metges, professors, duaners i policies.

Diners de la tieta Tamara

Molts romanesos encara estan convençuts que també els polítics són corruptes per principi. No és estrany, doncs, que Traian Bsescu convencés els electors amb la seva campanya anti-corrupció i accedís a la presidència del país. Gràcies a la pressió de Brussel·les, a poc a poc s’observen progressos modestos. La ministra de justícia, Monica Macovei, ha impulsat una llei que obliga els funcionaris a declarar tots els seus ingressos. Aquesta iniciativa ha portat fins i tot l’exprimer ministre Adrian Nastase a seure al banc dels acusats per possessió de milions sense declarar. Segons la seva arriscada defensa, es tracta d’una herència de la seva tieta Tamara que viu en un bloc de pisos a Bucarest.

Segurament, molts romanesos pobres estarien molt contents de tenir una tieta Tamara. És cert que l’economia està en auge, però això es deu principalment a uns sous baixíssims. L’entrada a la UE alliberarà Romania de la corrupció? Dubtar-ne és raonable. Un cop el país sigui dins la Unió, les pressions de reforma des de Brussel·les minvaran.

L’economia hauria de continuar creixent perquè l’Estat pogués pagar sous més alts a les infermeres, als policies i als revisors. Aleshores ja no necessitarien els diners dels suborns, i els pobres haurien de treure profit del creixement. Així, es podrien permetre pagar els bitllets de tren. Ara bé, fins i tot un creixement equitatiu no comportaria garanties d’èxit. Al cap i a la fi, el que cal és canviar les mentalitats i per a això és necessària alguna cosa més que els cartells descolorits de l’estació.