Una història amb final feliç. Vet aquí la intervenció militar a l’Afganistan, duta a terme per l’exèrcit americà l’endemà dels atemptats de l’11 de setembre de 2001. Poc més d’un mes després de l’inici dels bombardeigs americans i britànics contra els camps d’entrenament d’Al-Qaida i les posicions dels talibans, l’ Aliança del Nord , recolzada pels homes de la coalició “ Llibertat duradora ” entren victoriosos a Kabul.

Per tal de crear les condicions de seguretat necessàries per a la reconstrucció del país, una força internacional de pau amb 9.000 soldats- avui ja en té 18.500-, de 37 països diferents, la ISAF (Força Internacional d’Assistència per a l’Estabilitat a l’Afganistan) s’estava desplegant a la zona. L’any 2004, es va proclamar la República Islàmica d’Afganistan i Hamid Karzaï es va convertir en el primer president escollit de la història del país.

Tanmateix, aquest èxit militar i estratègic amenaça de transformar-se en un bon embolic. Els atemptats que apuntaven a les tropes de l’OTAN, que van prendre el relleu de les forces americanes el juliol passat, no paren de multiplicar-se i els combats contra els talibans han adquirit una intensitat tan gran que el general britànic David Richards, comandant de la ISAF a l’Afganistan, ho ha comparat amb “les hores més fosques de la guerra de Corea”.

Aquestes darreres sis setmanes, més de 600 civils han mort, inclosos molt soldats britànics, francesos i canadencs. Confrontats a la pitjor onada de violència des de la caiguda dels talibans l’any 2001, als governs els costa molt enviar més tropes tot i que són reclamades desesperadament pels comandants de la zona.

Una explosió del narcotràfic

Aquesta revifalla sobtada dels talibans posa en dubte la capacitat de les forces armades de l’OTAN per fer front una guerrilla real, mentre qüestiona l’origen dels recursos econòmics dels insurrectes. A l’Afgnanistan, l’economia del país és víctima de la corrupció i del tràfic de drogues.

Segons Antonio Maria Costa, director executiu de l’ ONUDC [Oficina de les Nacions Unides contra la droga i el crim], “la collita d’opi per a l’any 2006 serà de gairebé 6.100 tones, el que representa un 92% de l’oferta total mundial”. Segons un informe recent de la ONUDC, la producció d’opi ha crescut prop d’un 59% i avui cobreix unes 165.000 hectàrees respecte les 104.000 del 2005. En certes províncies del sud del país, on els insurgents talibans han intensificat els atacs contra el govern afganès i les forces internacionals, la superfície també ha augmentat en un 162 %.

El retorn dels estudiants de religió està directament relacionat amb aquest tràfic. En moltes regions, els rebels asseguren la seguretat dels pagesos d’opi i n’obtenen, a canvi, una comissió sobre la venda. El finançament de les activitats terroristes pel crim organitzat ha esdevingut una tendència tan generalitzada que la policia especialitzada en la lluita contra el terrorisme ha creat un neologisme: el gangsterrorisme.

Inspirar-se en Bòsnia

El secretari general de l’OTAN, Jaap de Hoop Scheffer, ha declarat que “no li correspon a la ISAF ocupar el primer pla en la lluita contra la droga, sinó que l’aliança ha d’aportar el suport necessari a la policia i a les forces locals per eradicar aquesta plaga”. Encara que hi hagi una ajuda substancial de la comunitat internacional per crear una policia i educar els jutges afganesos especialitzats en la lluita antidroga, el sistema segueix paralitzat per la corrupció.

Les condemnes recauen gairebé sempre sobre petits traficants mentre que “els peixos grossos” són els alts funcionaris i altres ministres. Aquests es beneficien dels serveis prestats pels talibans i així enforteixen la unió sagrada del terrorisme i el crim organitzat.

Aquest fenomen de “gangsterrorisme” demostra que Afganistan no es pot estabilitzar només amb una força militar. Només un reforç judicial permetria encarrilar el tràfic i controlar la capacitat econòmica dels talibans. Aquest és el mètode que va escollir la Unió Europea a Bòsnia-Herzegovina: encarregar la lluita contra el crim organitzat a la missió de la policia europea (EUPM), mentre que aquesta tasca corria fins llavors a càrrec de militars de l’ EUFOR. S’ha de copiar la mateixa estratègia a l’Àsia central?