“Allò que generalment es coneix com Brussel•les és una àrea composta de 19 barris i prop d’un milió d’habitants: administrativament, es coneix com la Regió Brussel•les-Capital”, explica Bruno Clerbaux, president de la Cambra d’Urbanistes de Bèlgica. “Brussel•les ha viscut sempre una situació paradoxal: la ciutat, amb un 90% d’habitants francòfons, està situada al bell mig de la regió de Flandes, de població majoritàriament flamenca! Per tant, estan acostumats al multiculturalisme”. I tot i que és cert que hi ha unes 75.000 persones d’origen magrebí, no són els únics estrangers. A Brussel•les hi viuen més de 105.000 persones relacionades amb el microcosmos de les institucions europees. Un sector que representa el 10% del PIB de la regió. I a més, ocupa 3,5 milions de metres quadrats d’oficines, d’una superfície total de 12 milions de metres quadrats. “Aquesta heterogeneïtat és fàcilment visible si vas d’un barri a l’altre” continua Clerbaux.

Aturar el ‘laissez faire’ del passat

Brussel•les té l’aspecte de ciutat desordenada. Impressiona per la diversitat d’estils arquitectònics i pel contrast entre els mediocres edificis d’estructura contemporània al costat de l’Ajuntament d’estil gòtic de la Grande Place i de la majestuosa catedral de Sant Miquel. La ciutat sembla un collage d’estils. “El desig de voler adaptar-se ràpidament als canvis i de no deixar passar l’oportunitat d’esdevenir la capital europea ha empès la ciutat a evolucionar massa de pressa”, insisteix Clerbaux, contrariat. “En poc temps s’han destruït i s’han renovat barris sencers, per poder vendre o llogar els nous pisos ràpidament. El govern del país gairebé no hi ha intervingut.” Però Clerbaux garanteix que aquest període d’anarquia ja s’ha acabat, ja que s’han organitzat concursos a nivell internacional per a les construccions futures.

El barri europeu massa aïllat?

L’arquitecte italià Carlo Menon viu a Brussel•les des de fa cinc anys. “El barri europeu? Una illa. No hi ha hagut mai una unió amb la ciutat”, analitza. “Tot i que va ser projectat per ser part de la ciutat, i no com un barri perifèric, la relació amb la societat de Brussel•les és molt limitada”. Una cosa semblant deia Romano Prodi que, quan era president de la Comissió Europea, va comentar: “A mi m’agrada passejar pels carrers, trobar-me gent que conec i posar-me a xerrar de qualsevol cosa. Crec que Brussel•les està massa fragmentada perquè això sigui possible”.

L’enginyer sicilià Santo Vicari, que treballa a la Comissió Europea des de 1985 en diversos projectes de desenvolupament sostenible, rebaixa el to de la polèmica: “El barri europeu respira un ambient internacional que no l’aïlla de la resta de la ciutat. Aquesta mena de dinàmica és comuna a totes les grans capitals europees.”

Umberto Eco: “A Brussel•les no li serviria de res un monument”

“Brussel•les necessita tenir un edifici important, simbòlic i significatiu pels belgues i pels tots els europeus”, sosté Clerbaux. Una opinió que comparteix també Rem Koohlaas, com va assenyalar durant la convenció Brussel•les, capital europea l’octubre de 2001. Segons el conegut arquitecte holandès, “la comunicació de la Unió Europea és molt avorrida. Necessiten representar-la en pels seus edificis. En els darrers vint anys, s’han requerit noves seus i edificis importants per allotjar nombroses institucions, però sense tenir mai en compte una visió arquitectònica, sense pensar en l’estètica”. Com a resposta, l’escriptor Umberto Eco, durant la mateixa convenció, parlava de la capital belga com d’una “capital ‘software’” comparant la Unió Europea amb una xarxa que té el servidor principal a Brussel•les. “Em fan riure quan sento a dir que Brussel•les necessita un monument important com el Coliseu de Roma o l’Empire State Building de Nova York! Europa ha d’apropiar-se d’un llenguatge horitzontal –de diversitat i diàleg entre les cultures– i no jeràrquic!”, sosté el semiòleg italià. També el dissenyador Eduard De Landtscheer, de 48 anys, creu que buscar un símbol arquitectònic per Europa seria un anacronisme. “En l’actualitat, Europa no té poder. Hi ha hagut una crisi de confiança en el projecte europeu i no és cert que la creació d’un edifici espectacular aconsegueixi reomplir aquest buit d’identitat”.

Però la mutació urbanística de Brussel•les no es redueix al barri europeu. “Des de finals dels vuitanta,” explica l’arquitecte Menon, “tot el barri que travessa la Rue Danseart fins a Sainte-Catherine ha esdevingut el lloc de trobada i de treball d’artistes i homosexuals. S’han obert molts locals i bars, galeries i tallers.” El resultat? Ara aquella zona també està habitada pels habitants de Brussel·les. I al mateix temps, un ràpid procés de capitalització està aconseguint desplaçar la comunitat d’immigrants fora del centre. És divertit veure com entre els salons de te àrabs ara hi ha sofisticades llibreries de moda i la nova botiga d’Apple.