La seu a Brussel·les del Parlament Europeu s’ha convertit en un lloc per a fer pràctiques laborals cada vegada més concorregut pels joves del vell continent. Els números parlen per si sols: si l’any 2001 les candidatures enviades a l’oficina de pràctiques del Parlament Europeu arribaven gairebé a les 2.000, l’any passat ja sumaven 6.500. Però, tot i l’augment increïble d’aquesta demanda, els llocs disponibles que hi ha al Parlament continuen sent 600. Quins són els criteris de selecció?

“No em paguen, però ho accepto…”

“No tenia cap contacte quan vaig enviar la meva candidatura per correu electrònic. Però em van acceptar. És clar que he vist que no és sempre així”, revela Julian Boecker, un alemany de 23 anys que està fent pràctiques al Partit Popular Europeu.

De fet, a diferència del que succeeix a la Comissió Europea, els europarlamentaris tenen llibertat absoluta tan per escollir el nombre d’assistents com el de becaris a la seva disposició. Una llibertat respecte, també, la remuneració. “Rebo un sou mensual que em serveix per pagar el lloguer i poc més”, afirma Jens Jonatan Steen, becari danès al Partit dels Socialistes Europeus. I continua: “El Parlament Europeu hauria d’instituir uns estàndards comuns per reglamentar la posició de becari”. La Maria Formisano, estudiant italiana a l’Institut de Ciències Polítiques de París, està fent per primera vegada unes pràctiques a la delegació del Partit dels Socialistes Europeus: “No em paguen, però ho accepto perquè el que es posa en joc té més valor que un sou: tinc accés a informacions rellevants, puc informar-me lliurament sobre els temes que m’interessen, però, sobretot, estic en contacte amb gent important”.

“Els exbecaris volen continuar en el circuit”

Passar alguns mesos en els passadissos freds del Parlament significa conèixer les persones adequades per tenir un bon futur professional. Les pràctiques es converteixen en una veritable empenta per trobar, posteriorment, un lloc de treball, unes altres pràctiques en una ONG o en una altra institució europea. Després de tres o, com a màxim, sis mesos, les pràctiques s’acaben: “M’agradaria molt quedar-me, però no hi ha lloc”, explica la Barbara Renna, becària de l’europarlamentària Adriana Poli Bortone (Grup Aliança per l’Europa de les Nacions, dreta), que adefeix: “Normalment, els becaris es converteixen en assistents d’un europarlamentari si l’assistent amb qui es treballa en aquests moments està acabant els seu mandat i, per tant, deixa una plaça vacant”. Estar ben informats i quedar-se a en el circuit europeu és, per tant, fonamental. I és per això que, des de 1966, existeix l’Adek International, l’associació dels exbecaris de la Unió Europea. Per mantenir una relació intensa entre els exbecaris i les mateixes institucions europees.

“No tinc la impressió de viure a Bèlgica”

“La meva relació amb Brussel·les és gairebé inexistent. Ni tan sols tinc la impressió de viure a Bèlgica”, confessa el danès Jens Jonatan. “A més, voldria tenir una vida social més europea, més internacional. Però no tinc temps”. El Jen viu, de fet, amb vuit compatriotes i els seu entorn és exclusivament danès.

Stella Duzhar i Christoph Kopp, becaris hongaresos al Partit Popular Europeu (PPE), també se senten fora de les dinàmiques i de les activitats de la ciutat. “Ens limitem a fer de turistes durant el cap de setmana. Tot i això, particularment pels hongaresos, Brussel·les és una ciutat molt cara”. Stella subratlla, a més, el problema que suposa l’especulació per part dels belgues respecte el lloguer dels habitatges: “Vaig arribar aquí sense tenir cap idea dels preus i he trobat allotjament a través d’Internet: pago 1.300 euros al mes, però fins que no vaig arribar a aquí, no me’n vaig adonar que m’havien enganyat. Per ajudar els nombrosos becaris que arriben cada mes des d’arreu d’Europa, s’ha creat l’associació Trainees in Bruxelles, que proporciona múltiples solucions d’allotjament pels que necessiten una habitació, allotjar-se en hostals o en el si d’una família”.

No obstant això, els preus de la capital belga no han arribat encara als nivells de ciutats com Milà o París. I precisament, des de la ciutat de les llums, arriba el Jerome Boniface, de 28 anys, amb un màster de la Universitat de Varsòvia a la butxaca. La seva xicota italiana treballa a la Comissió Europea i ell ha arribat a Brussel·les ara fa una setmana per trobar feina. “La situació és difícil. A cada cantonada et trobes una persona que parla quatre llengües i que té més d’una llicenciatura. La competència és altíssima”, confessa. “Estic preguntant als amics i estic buscant per Internet… Si no em va bé, també intentaré fer unes pràctiques”.

Crèdits fotogràfics: Giulio Zucchini