Per a molts, el segle XX va ser una veritable lliçó sobre l’horror de l’abstracció. L’estalinisme i el nazisme, que van fer augmentar la burocratització i l’alienació, ens van ensenyar els perills que comporta pensar amb massa ambició, considerar les persones com a números i esperar, potser, que trencar els ous avui es justifica per la truita de demà. Contra l’opinió de la majoria, a Le Siècle, Alain Badiou proposa que el segle passat es va caracteritzar per una passió per allò real. No per grans plans o esperances transcendentals, sinó pel contacte visceral amb l’existència.

Alienat

L’exposició del Barbican Center de Londres ens recorda que la fotografia prometia aquest contacte directe amb l’experiència humana. Avui dia, potser és difícil imaginar el poder que la fotografia devia haver tingut en l’època en què les imatges no dominaven el món. És difícil imaginar com Dauthendey, un dels primers en utilitzar els daguerrotips, va poder dir: “Ens sentíem desconcertats per la precisió d’aquelles imatges humanes, i crèiem que els petits rostres de la fotografia ens podien veure, de tant com ens afectava aquella claredat i veritat inusuals de la natura que mostraven els primers daguerrotips.”

L’obra de Stanisaw Witkiewicz , un fotògraf i escriptor polonès, dóna fe de la pèrdua d’aquest contacte directe amb l’experiència. En els seus retrats, les cares són dividides en milers de fragments; un auto trencament per a la modernitat. Tot i així, en la seva obra també hi ha l’esperança messiànica que algú, en algun lloc, podrà donar fe de la seva experiència. Els ulls de Janina et miren fixament a través de la fotografia, a través del producte de la mateixa tecnologia que Witkiewicz havia menyspreat.

Desemmascarats

La fotografia és un rècord en la història del segle XX. A l’exposició In the face of History el rostre humà en els desastres del passat interpel·la els espectadors. André Kértesz mostra tropes mobilitzant-se cap al “front polonès el 1915, cues d’homes atrapats per un destí que ignoren.” Però la fotografia també és història en si mateixa que desfila davant dels nostres ulls. La nostra passió per tot allò real ha culminat en l’espectacle, en la publicitat i en les imatges que ens permeten tenir un contacte immediat amb la realitat, sense prendre cap risc. Al mateix temps que avancem cap a una societat de voyeurs, la fotografia avança amb nosaltres. Durant molt de temps, la fotografia es va veure com la veritat d’una experiència. Avui dia, però, ens ofereix el mirall de la nostra pròpia buidor.

L’exposició comença amb Eugène Atget (1857-1927), l’actor que va fotografiar París a tombants de segle. Al centre de la fotografia Rue l’Abbaye hi ha un policia a cavall d’una bicicleta. Darrere seu, una tenda abandonada i, a cada vorera, blocs d’apartaments que es precipiten cap al cel. No hi ha ni una sola ànima al carrer. O potser si? A l’esquerra, es pot veure un home amb un barret de diumenge blanc que s’amaga darrere d’una paret. I si encara mirem més fixament, dues figures etèries surten d’una cantonada, i ens recorden que fotografiar no era un procés immediat en aquella època. Aquesta gent van arribar, es van esvanir, però la fotografia encara resta. Les seves fotografies són rigorosament sobre res. No venen cap objecte, ni intenten convèncer de cap ideologia; al contrari, et demanen que els permetis entrar dins teu.

La imatge d’un mateix

En una fotografia de Josef Sudek, un bol lluita per obtenir espai, empenyent rebuts sense cap valor i uns diaris rebregats de les guerres oblidades d’ahir. Tot i la planificació i la seguretat d’un enfocament estalinista, el txec Josef Sudek va realitzar fotografies com aquesta: documents interns que només contenen el contingent; bocins accidentals del dia a dia empesos tots junts en unes formacions noves i estranyes. El fet que les seves fotografies vives siguin organitzades no deforma en cap sentit la sensació de contingència. L’artifici no canvia la veritat essencial del bol i el diari. L’estalinisme sorgeix de la passió per allò real; d’una trobada entre el pensament i l’acció. En aquest món fantasmagòric, les imatges de Sudek no són simplement el caos de l’espai intern; són el testament de les passions que formen la base de l’estalinisme.

El contingent, tant si és intern com extern, ordena totes les fotografies de l’exposició. La fotografia és un gran homenatge a tot allò que s’ha perdut, que és absent. Així, en aquesta exposició sobre els fotògrafs europeus del segle XX, no hi ha gulags (camps de treball de la URSS), ni camps de concentració, ni guerres glorioses. En canvi, s’hi pot trobar la fotografia dels peus d’uns nens. La imatge, feta per Emmy Andriesse , mostra les cames i els peus de dos nens, que pengen d’una paret sobre unes runes. Som a Amsterdam, l’any 1944, durant els últims mesos de la ocupació nazi i la ciutat està patint l’ “ hivern de la gana ”. Tot i així, igual que Atget, la fotografia de l’artista holandesa no en parla obertament. Criden la meva atenció les sabates atrotinades que es balancegen a punt de caure. Un dit descarat d’un dels peus burxa l’ombra. La fotografia és silenciosa, no vol dir res; simplement ens demana que la contemplem.

La bona fotografia documental, igual que la que es mostra en aquesta exposició, és una passió per allò real i quotidià que no culmina en un espectacle, ni en la necessitat per plasmar experiències úniques. Es troba en l’esperit de l’observació que Goethe va plasmar amb les paraules següents: “Hi ha un empirisme delicat que s’involucra tan íntimament amb l’objecte que es torna una teoria veritable”. Si la passió per la realitat que va caracteritzar el segle passat ha culminat en aparença i superficialitat, en milers d’imatges buides, potser és en aquesta exposició que queda l’última esperança per a l’empatia, per una connexió real.

In the Face of History. Fotògrafs Europeus en el segle XX.

Barbican Art Gallery, Londres, del 13 d’octubre de 2006 al 28 de gener de 2007.