Mária Wittner no se sent lliure. Fins a dia d’avui no. La dona de 69 anys senyala amb el dit un àtic d’un edifici al centre urbà de Budapest. Aquí dalt ajudava els camarades durant l’assalt a la ràdio estatal el 23 d’octubre del 1956. Fa 50 anys, Mária Wittner es feia lluitadora per la llibertat. “Avui la lluita no ha acabat. Avui, Hongria no és lliure”, opina aquesta dona de Budapest. I afegeix: “Les mentides dels polítics són l’obstacle de la llibertat”.

Mária Wittner va néixer el 1937 a Budapest. Va anar a l’escola de les germanes carmelites fins als onze anys. Aleshores, el seu pare abandona la família i la seva mare ha de fer mans i mànigues per tirar endavant sis fills. “Durant anys, vaig estar internada en un petit poble, Gyömöre. Encara n’estic agraïda, ja que allí vaig aprendre que les mentides són pecat.”

Espiada dia i nit

Com que no suporta l’educació ideològica a l’escola secundària, es trasllada a Szolnok, una ciutat hongaresa de la meitat oriental, on fa d’educadora en un orfenat i, més tard, treballa com a mecanògrafa. Després d’una breu aventura, Mária Wittner es queda embarassada. El 1955, un any abans de la revolta, neix el seu fill a Budapest, quan ella té tan sols 18 anys. Com que no és major d’edat i no té permís per establir-se a Budapest, li prenen el nadó, que anirà a parar en un orfenat estatal.

Quan el 23 d’octubre de 1956 s’assabenta que s’organitza una manifestació de suport amb les protestes obreres a Polònia, s’allista al sindicat Gran Aliança de Budapest. “Recordo que venia gent de tot arreu, hi havia un cotxe en flames i davant d’una llibreria cremaven llibres comunistes en una foguera improvisada”. Per la ràdio, van dir la frase mítica: “Mentíem dia i nit, mentíem a cada moment”, l’emissora va ser ocupada per la milícia governamental armada ÁVO del ministeri d’Interior. Els insurrectes van intentar, per la seva banda, ocupar la ràdio, per poder informar la població dels seus objectius. Mária Wittner va participar en aquesta operació. Onze dies va fer guàrdia a l’edifici de davant de la ràdio, col·laborant colze a colze amb altres insurrectes. “Carregava les armes i després les passava als joves. Però jo també vaig disparar alguna vegada”.

Fugida i derrota

El 4 de novembre es va ferir amb una granada i va ser ingressada. “Al llit de l’hospital, vaig perdre paulatinament les esperances de victòria, a mesura que es multiplicaven les detonacions de les granades russes”. Després de la repressió de la revolta, Mária Wittner va aconseguir fugir cap a Àustria el Nadal de 1956. Molts exiliats es refugien a Viena. Mária Wittner decideix emigrar a Austràlia, però no sense el seu fill. Demana a la Creu Roja que trobin el seu fill a Hongria i el portin a Viena. Després d’unes setmanes de recerca infructuosa, Mária Wittner decideix tornar a Hongria per a buscar-lo ella mateixa.

Troba feina en una fàbrica de la ràdios, però abans de cobrar el seu primer salari, és detinguda a la tardor del 1957. “De nit, els oficials de seguretat de l’Estat van trucar a la porta i van escorcollar casa meva. Van trobar el meu document d’emigrant austríac, i em van arrestar immediatament”. El 1958 la van jutjar. Mária Wittner és condemnada a mort per la seva activitat revolucionària, per fugida del país il·legal i per espionatge.

Esquivant la mort

A la presó a Budapest comparteix cel·la amb la seva amiga Kati que, una camarada durant la revolució. Només dos dies després de la detenció, la seva companya és executada. Però a Mária Wittner li espera un mes d’incertesa. El jutge té en compte que encara no era major d’edat en el moment dels delictes i li perdona la vida. La pena de mort es converteix en una cadena perpètua “Fins el 1989, em vaig preguntar per què vaig esquivar la mort. La situació es consolidava lentament o simplement jo era massa jove”.

A la presó de Kalocsa (centre d’Hongria), sobretot els primers anys, pateix la brutalitat dels guàrdies i les condicions sanitàries insalubres. “Una galleda fa la funció de lavabo, i les xinxes eren una tortura”. El seu fill retrobat després d’una llarga recerca deixa de visitar-la d’un dia per l’altre. Més tard, s’assabenta de la seva mort per malaltia. Només dotze anys després de la detenció, el 25 de març del 1970, en el marc d’una amnistia per a presos polítics, queda lliure.

La lluita continua

Des de 1972, Mária Wittner viu a Dunakeszi, prop de Budapest. Després de la caiguda del mur, el 1989, va fundar la unió nacional de presos polítics per aconseguir un enterrament digne dels seus camarades de 1956. Les víctimes de la rebel·lió, i molts dels executats van ser enterrats en foses comunes. No va ser fins el 2006 que Mária Wittner va decidir-se per la política. S’ha afiliat al partit conservador de l’oposició, el Fidesz. Tot i que ella no forma part de les llistes electorals del partit per no perdre la independència.

Encara avui, Mária Wittner lluita per la justícia i la llibertat a Hongria. Prefereix anomenar el canvi polític de 1990 com un canvi d’elitisme de la vella política i dels seus successors. “Sàpiga, que ja m’he jubilat. Però em sap greu dir que si jo expressés la meva opinió obertament com a empleada en alguna empresa, molt probablement l’endemà em quedaria sense feina.”

Aquest estiu semblava que a Budapest es repetia la història de 1956, només que ara amb el signe capitalista. Durant les manifestacions més recents a Budapest, quan els deu mil marxaven en contra del govern socialista, Mária Wittner pronunciava un discurs exaltat al Parlament de Budapest. Allí, repetia allò que les monges li van ensenyar en altres temps. “Expresso la veritat. Tant si us agrada, com si no”.