Amb un PIB per càpita de 2.700 euros , Bolívia és el segon país més pobre d’Amèrica. És també el més inestable i ara vol refundar-se. “Aquests són motius suficients per tal que la Unió Europea estigui present a les eleccions d’aquesta excolònia espanyola”, declara l’espanyol Pablo Gutiérrez Vega, de 35 anys, que va ser observador de curta durada de la missió d’observació electoral de l’UE a Bolívia a principis del 2006. Aquest professor d’història del dret va poder “percebre la il·lusió que va generar pel primer president indígena de Bolívia, Evo Morales, entre la classe treballadora”, en un país on el 60% de la població també és indígena.

Refundant Bolívia

El Moviment al Socialisme (MAS), en del seu projecte de refundació de l’Estat bolivià, va convocar eleccions a l’assemblea constituent al gener. Des del 6 d’agost, funcionen de manera simultània el congrès i l’assemblea constituent, aquesta última amb la missió d’aprovar una nova constitució en el termini d’un any. Això, a més de la nacionalització d’hidrocarburs i l’ amonestació que Evo Morales ha realitzat a les multinacionales europees la setmana passada (després que una auditoria estatal revelés que Repsol, TotalFina i BG han invertit 1.300 milions d’euros menys del que van comprometre’s a donar), invita a pensar que la refundació del país es basa en el nacionalisme i el rebuig a tot allò estranger. Hi ha un anti-europeisme? “En absolut”, sentencia rotundament Gutiérrez Vega. “A Bolívia podem trobar-hi molts espanyols, cubans o veneçolans que s’hi troben com a casa. Tot i que he de reconèixer que en els últims anys molts serbis estan comprant terrenys a l’orient del país, invertint en empreses i transgredint una llei que prohibeix l’adquisició de terrenys per part d’estrangers a 50 km a l’interior de les fronteres.” Un fet que està provocant rebuig en la població.

Un país que ha perdut totes les guerres

Dit això, “en un país que ha perdut totes les guerres en què ha participat i que ocupa avui dia la tercera part del territori que ocupava quan era independent, és normal que la gent sigui nacionalista”, afirma el nostre entrevistat. “En la guerra contra Xile, els bolivians van perdre l’accés al mar. I per això existeix un cert populisme anti-xilè”, torna a dir. “De fet, la nacionalització dels recursos del gas i el petroli gestionats per les empreses europees, del Brasil i l’Argentina té una altra conseqüència potser intencionada: que els companyies, l’argentina i la brasilera, -proveïdores de Xile- repercuteixen a l’alça dels preus de Xile.” És de presumir, doncs, que hi hagi un consens en el país i que la nacionalització no canviï de direcció? “El consens no es produeix en tot Bolívia, es produeix sobretot a La Paz, la capital, i a El Alto, una enorme ciutat que envolta la capital i que és el centre neuràlgic de les movilitzacions socials dels últims anys. En canvi, als departaments d’orient no es sintonitza tant amb aquesta mesura.”

Sense alternativa per a les empreses europees

Bolívia assisteix avui a una divisió clara entre les seves províncies occidentals, més poblades, i les orientals, on es refugia l’aristocràcia, amb Santa Cruz de la Sierra com a ciutat que acull la burgesia boliviana. De fet, a les dues eleccions a l’assemblea constituent es va realitzar un referèndum sobre el dret a crear autonomies en el país: va guanyar el “no”, però en els quatre departaments de l’est del país va arrassar el “sí”. Significa això que existeix una oposició que organitza i prepara una alternativa a la política d’Evo Morales? “No és pas així”, respon ràpidament l’observador electoral. “L’oposició es troba en una crisi sense precedents. Està totalment desprestigiada. Tant la de dretes com la del MNR, el mític moviment nacionalista dels anys 50 i 60. “A més, a l’assemblea constituent s’està debatent la concessió dels drets sobre els recursos del sòl dels indígens i és molt provable que s’aprovi”.

Foto 2: PGV