“Hongria no només és víctima de la història, sinó que és una participant de la història”, diu el professor Charles Gati. Cinquanta anys després de la revolta sufocada per les forces soviètiques, els historiadors hongaresos analitzen el passat amb ulls crítics. Els revolucionaris podrien haver negociat un compromís amb Rússia.

Retòrica romàntica

“Ells van guanyar una batalla gloriosa, i durant un temps (terriblement curt!) es van vanagloriar, fins i tot mentre ploraven els seus morts i encenien espelmes en els milers de tombes recent excavades”, manté Peter Fryer en el llibre Hungarian Tragedy (‘Tragèdia hongaresa’). El periodista britànic descriu escenes apassionants de la revolta de 1956, “Budapest! Edificis destrossats, barris devastats, els cables dels tramvies i de telèfon a terra, els carrers plens de vidres i tenyits de sang. Però l’esperit dels ciutadans era insaciable”.

Com Peter Fryer, molts mantenen una visió romàntica, més aviat apassionada, sobre la revolució. Hongria esquiva i repta el gegant soviètic com el mític “David i Goliat”. Imatges commovedores de joves llançant còctels Molotov han fet dels lluitadors hongaresos el símbol de l’anticomunisme heroic. La culpa col•lectiva d’Occident per haver abandonat els hongaresos a la seva sort ha contribuït a l’emergència del mite de 1956. Això és especialment cert per als EUA, que van acollir la majoria dels 200.000 refugiats després de la sublevació frustrada. Durant la seva darrera visita a Budapest, George Bush va repetir aquests sentiments: “Cinquanta anys després, el sacrifici del poble hongarès inspira els oprimits de tot el món que lluiten per la seva llibertat”.

1956 no va ser un èxit

La revolució hongaresa es considera el pas més important cap al declivi del bloc soviètic. Però cal recordar que 2.500 revolucionaris i més de 700 soldats soviètics van morir, i més de 1.200 hongaresos van ser executats en els anys posteriors. I segons l’historiador Charles Gati, professor de ciències polítiques a la Universitat Johns Hopkins de Washington, els hongaresos no van ser “sacrificats” i podrien haver aconseguit molt més. “El totalitarisme soviètic que regnava a Hongria només era possible amb la cooperació de milions de persones. La història no és blanc o negre, hi ha tons grisos. En aquest cas, tots estaven més o menys esquitxats”. Els revolucionaris haurien d’haver estat més realistes i pragmàtics en aquells dies crucials.

Després d’investigar els arxius de la CIA i després d’entrevistar els protagonistes històrics, Gati conclou que Moscou estava preparada per negociar algunes reformes moderades amb Hongria. Després de 1953, l’elit política soviètica estava en contra del règim stalinista i el 30 d’octubre de 1956 van decidir no fer ús de la violència. Però la violència va arribar l’endemà a Budapest i van enviar l’Exèrcit Roig per prendre mesures contra l’oposició. Els hongaresos demanaven massa, argumenta Gati. Només el primer ministre Imre Nagy hauria estat capaç de calmar aquestes veus violentes. Trencant amb la tradició històrica hongaresa, Gati critica la mítica figura de Nagy. Era un líder incert, que a diferència de Tito, no va portar el seu poble cap a un model socialista més liberal.

El debat s’escalfa

Tanmateix, segons el seu col•lega investigador László Eörsi, un comportament més moderat no hauria alterat el curs dels esdeveniments. Segons László Eörsi, Moscou va fer servir les atrocitats comeses pels rebels hongaresos contra la policia secreta per justificar la intervenció militar soviètica i assegurar l’esfera d’influència de Moscou. El periodista hongarès Andras Gervai afegeix que el lideratge soviètic era tan imprevisible a l’hora de prendre decisions que era impossible saber com Krutxev i els seus camarades haurien reaccionat si els revolucionaris haguessin estat més moderats. Finalment, l’erudit Paul Lendvai sosté que les reformes moderades promogudes per Gati no s’haurien pogut dur a terme en un primer moment. Lendvai manté que la creença dels hongaresos en el sistema comunista anava més enllà. Per als revolucionaris, era tot o res.

Tot i que els historiadors no comparteixen la mateixa interpretació sobre els fets de 1956, no comparteixen el desig de desmitificar la revolució. Cinquanta anys després dels esdeveniments, analitzen amb serenitat la història i les responsabilitats dels seus líders. Entre les celebracions i els festejos actuals, els hongaresos són lluny de reconciliar-se amb el seu passat.