El 27 d’octubre es va celebrar a Lathi, Finlàndia, la cimera UE-Ucraïna. S’ha parlat d’energia i sobretot de com apropar Ucraïna a la UE, l’OTAN i l’OMC. El polonès Michal Natorski, especialista en Relacions Internacionals i Integració Europea de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens explica per què Ucraïna ha vist alentida la seva carrera cap a la UE. Segons el seu parer “no ha fet prou per ajudar Víktor Iúixenko a legitimar la Revolució Taronja”.

Què aportaria Ucraïna a la UE?

La possibilitat que Ucraïna entri a la UE no és viable abans de 10 o 15 anys. Quan s’hagin fet les reformes necessàries, hi haurà molts interrogants. Una UE en plena crisi constitucional no està preparada per emprendre de debò el debat sobre l’adhesió d’Ucraïna. Dit això, aquesta adhesió podria constituir una prova de la viabilitat de “l’adhesió amb la finalitat de promoure la democratització” basada en l’expressió de la voluntat popular.

A més, la transició a Ucraïna des d’un sistema semi-autoritari presidencial fins al sistema mixt parlamentari-presidencial pot desmentir la tesi segons la qual a l’àrea postsoviètica els sistemes presidencialistes autoritaris són els més eficaços.

La setmana passada vam assistir a una altra crisi de govern a Ucraïna. Això allunya el país de l’OTAN i del camí cap a la UE?

La crisi de govern a Ucraïna dura des de setembre de 2005, quan l’aleshores primera ministra, Iúlia Timoixenko, es va veure forçada a dimitir a favor del president Víktor Iúixenko. Des d’aleshores, el govern central no té la majoria parlamentària estable i les passades eleccions de març, [en què va guanyar l’etern rival de Iúixenko, el líder prorús i antic president d’Ucraïna, Víktor Ianukóvitx ] no van canviar res. La manca de lideratge clar dificulta les reformes necessàries per complir els criteris d’adhesió tant a la UE com, en menor mesura, a l’OTAN.

La divisió de competències entre el govern i el president impedeix transmetre una política exterior clara. Avui, assistim a una rivalitat interna entre dos centres de poder per saber qui liderarà la política exterior a Kíev. És una situació similar a la que es va viure a Polònia fins l’any 1997, quan el seu president tenia la prerrogativa de nomenar –independentment de la voluntat de les forces polítiques del govern- els ministres d’afers exteriors, de defensa i de l’interior. A Ucraïna, aquesta política de multivectors servia, durant l’època de Kutxma com a president, per mantenir l’equidistància entre Rússia i l’Europa occidental. Avui, aquesta política, en comptes de ser una estratègia planificada i desitjada, és font de rivalitats polítiques, confonent i desgastant la credibilitat i el prestigi internacionals que va aconseguir el país durant la Revolució Taronja.

La UE té una posició unívoca davant Rússia amb relació a la voluntat de Victor Iúsxenko d’entrar a la UE i a l’OTAN?

Per al bé de les relacions entre UE-Rússia i UE-Ucraïna, aquestes relacions s’haurien de desenvolupar de manera independent.

El que passa és que Rússia ha paït millor el fracàs a la Revolució Taronja que no pas la UE el seu èxit. Rússia ha redissenyat ràpidament la seva política exterior basant-la en la seva potència energètica. En canvi la UE es va centrar en la seva constitucional, en el debat sobre l’adhesió de Turquia, en la negociació del nou marc econòmic, etc. És a dir, es van centrar en els seus assumptes interns.

La cimera UE-Ucraïna del 27 d’octubre es centra en temes de visats per als ucraïnesos, els immigrants clandestins que la UE retorna Ucraïna. Darrere tot això hi ha una voluntat per part de la UE d’examinar el funcionament de la política ucraïnesa i d’indicar a Ucraïna com reformar-se per homologar-se amb les policies dels estats europeus?

No. Es parlarà sobretot dels visats per als ciutadans ucraïnesos que volen entrar a l’Espai Schengen. La Comissió Europea intenta aplicar a tots els acords sobre visats una clàusula de readmissió d’immigrants clandestins, tot i que amb Rússia segueixen acordant una moratòria en aquest terreny. Tanmateix, el que atemoreix més a la UE no són els immigrants clandestins de tercers països que fan servir Ucraïna com a país de pas, sinó els mateixos ucraïnesos. És més, la UE té una política de visats més estricta amb Ucraïna, el seu veí directe, que amb alguns dels països d’Amèrica Llatina.

Ara bé, el fons d’aquesta cimera bilateral i de les futures és el nou acord bilateral entre Ucraïna i la UE que substitueixi l’actual Acord de Cooperació (Partenership and Cooperation Agreement) que finalitza l’any que ve. La negociació serà molt important per Ucraïna de cara a les seves aspiracions d’adhesió a la UE. Des del punt de la UE, el nou acord intentarà mantenir la seva ambigüitat calculada, exigint a Ucraïna que s’adapti a les normes de la UE, sense oferir a canvi la perspectiva d’una adhesió. Ni tan sols pretenen anomenar aquest acord com “Acord d’Associació”, com ja ho fan amb Mèxic o Xile, per exemple.