Pocs paisatges urbans poden competir amb el de la ciutat de Berlín. Potser no abunden els gratacels, però si es mira des de la cúpula de vidre del Parlament (Reichstag) projectada per Norman Foster, molts símbols del segle XX criden l’atenció. S’hi poden trobar les reminiscències del mur que va dividir la ciutat i tota Europa, el Fernsehturn i altres relíquies d’Alemanya de l’est. Si parem atenció, però, es pot observar com s’erigeix un nou monument per recordar el passat d’Alemanya; un monument que commemora les hores més fosques i devastadores de la història del país. Al sud de la porta de Brandenburg, situat entre els ciments de la nova ambaixada dels Estats Units i les obres colossals de remodelació de la Potsdamerplatz, el monument commemoratiu als Jueus Assassinats d’Europa es perfila com un cementiri d’asfalt enorme al cor de la capital alemanya. Projectat per l’arquitecte nord-americà Peter Eisenmann, descobert l’any 2004 i amb un cost superior a 20 milions d’euros, aquest monument amb 2.771 lloses de ciment és el primer homenatge estatal a les víctimes de l’Holocaust nazi.

Representació d’un crim inconfessable

Està clar que no existeix una solució correcta a la qüestió sobre si s’ha de representar arquitectònicament o no un genocidi de tal magnitud i brutalitat com l’Holocaust. És famosa l’afirmació de Theodor Adorno que deia que després d’Auschwitz fins i tot escriure poesia és un acte de barbàrie. És cert que molts sectors consideren qualsevol iniciativa arquitectònica per commemorar l’assassinat de milions de persones com un acte en va, carregat de complexitat. Després de tot, un monument així per quin motiu es fa: ¿per adaptar-se al propi passat o més aviat per cercar-ne la redempció? ¿A qui està destinat en realitat el monument: a les víctimes o als descendents dels culpables? I, per últim, ¿no són més eficaços per recordar el passat els autèntics camps de concentració com Dachau o Sachsenhausen? Altres sectors, tanmateix, defensen que la millor manera d’assegurar que el passat no s’oblidi és construint monuments perdurables que serveixin per recordar-lo. Mentre que representar l’Holocaust és invariablement un acte subjectiu, consideren que el que ha de tenir més importància és el procés i no pas el resultat en sí.

És evident que no falten monuments tangibles de l’Holocaust, considerant-ne el més conegut el Yad Vashem d’Israel. I tot i que Alemanya és única, tant pel que fa a estil com al seu tarannà, mentre el disseny d’Eisenmann no estigui carregat de simbolisme patent, és una clara admissió del sentiment de culpa del país; un monument que commemora i recorda les hores més fosques del país, i no pas les d’esplendor. En aquesta línia, tal com ha suggerit la periodista Lea Rosh –que va ser la primera a expressar aquesta idea–, el monument no commemora del tot la població jueva, sinó més aviat l’alemanya. I aquest és el motiu, més que qualsevol altre, pel qual ha trigat 60 anys en arribar.

Reconsiderem el llegat nazi

Al principi de la postguerra, els líders alemanys tenien moltes ganes de passar pàgina i oblidar les atrocitats de l’època nazi. Estaven més preocupats per reconstruir l’economia estatal que per fer front als fantasmes del seu passat més recent. I si les revoltes del 1968 no van representar gaire, va ser la repugnància –o el rebuig obert– d’una generació d’alemanys per rentar els draps bruts en públic. Adenauer no estava sol quan deia que no volia que els judicis de Nuremberg servissin per oblidar-ho tot. Fins i tot Helmut Kohl va dir en públic que s’estimava més commemorar totes les víctimes de la guerra que no només aquelles del genocidi nazi.

I des d’aleshores, què ha canviat? Algunes veus diuen que gairebé res. El debat sobre la responsabilitat de l’empresa química Degussa en l’Holocaust, una subsidiària de la qual havia fabricat el gas que es va utilitzar a Auschwitz, torna a demostrar com el passat continua definint el present. Però la reunificació a principis de la dècada dels 90 i el relleu generacional a la política i societat alemanyes van encoratjar el país a afrontar públicament els horrors del seu passat sense intentar esborrar-los, oblidar-los o redimir-los.

Lliçons del passat

El monument d’Eisenmann és una mostra simbòlica d’aquest canvi. La seva accentuada magnitud contrasta amb la resta de monuments més modestos fets anteriorment, com les petites plaques de bronze que reposen en silenci als exteriors de les cases de jueus deportats a ciutats com Hamburg. Però mentre es continua debatent sobre els pros i contres de la magnitud del monument, el procés que va desencadenar ha obligat indefectiblement a reconsiderar el gran compromís que té Alemanya amb el seu passat i ha renovat el debat sobre el seu futur. Donat el negacionisme col·lectiu que es continua donant a molts indrets d’Europa en relació a l’Holocaust, aquesta és una iniciativa molt ben rebuda.

Potser, amb certa pompositat, el monument és només un dels molts projectes recents que han d’assegurar que Alemanya aprèn del passat i l’afronta abans d’oblidar-lo silenciosament. A la part occidental de Berlín, el Museu Jueu projectat per Daniel Libeskind –inaugurat l’any 2001 amb molta aclamació– és un monument arquitectònic fascinant que commemora les cicatrius de la nació jueva, i també el buit cultural produït a Alemanya en la misèria de l’Holocaust. En canvi, la nova sinagoga principal de Munic, recentment inaugurada, arriba 68 després que la seva predecessora es destruís durant “La nit dels vidres trencats” (en alemany, “Reichskristallnacht”) de 1938, i és un bon intent per omplir positivament aquest buit. Aquesta reconstrucció de la sinagoga també preveu un centre cultural i un restaurant jueus. Els tres projectes presentats són solucions diferents entre sí a la mateixa qüestió i manifestacions molt notables de la responsabilitat especial que Alemanya projecta sobre la comunitat jueva que resideix al país. Quina integra millor les lliçons del passat en una visió positiva del futur és una pregunta que només pot respondre l’opinió pública. Però com bé testifica la cúpula de vidre que corona el renovat Reichstag alemany, la millor manera d’afrontar la pròpia història no es basa en construir-hi a sobre; es tracta més aviat de construir sobre les seves reminiscències.