La concessió fa uns dies del Nobel de Literatura al turc Orhan Pamuk, i l’aprovació de la penalització, per part del legislatiu francès, del negacionisme del genocidi armeni tornen a posar d’actualitat una qüestió oblidada per la història i pels turcs. L’executiu turc ha posat el crit en el cel. Sens dubte, la seva actitud no ha estat massa europea, ja que ha amenaçat amb sancions econòmiques les empreses franceses i amb un imminent deteriorament de las relacions polítiques amb París “si no hi ha un cessament de les hostilitats”.

Sostenir la veracitat de l’holocaust armeni és delicte a Turquia, i pot comportar penes de presó, greus sancions econòmiques i la condemna a l’ostracisme, a més a més del menyspreu per part de la societat turca. Una periodista del conegut mitjà Turkish Daily News va arribar a assegurar, en una entrevista recent, que “molts intel•lectuals i comunicadors encara tenen por de parlar obertament sobre aquestes qüestions a Turquia”. Alguns informadors i escriptors han estat processats, i nombrosos periodistes, advocats i activistes vinculats a la llibertat d’expressió i la promoció dels Drets Humans a Turquia han estat víctimes d’atacs de grups d’ultradreta. Alguns fins i tot han tingut un desenllaç mortal. Actes violents que mai s’han aclarit i que, en general, gaudeixen d’immunitat total, com a conseqüència de la connexió d’aquests grups amb les forces de seguretat.

S’han de defensar els valors d’Europa davant de Turquia

Ara es parla molt de la possible europeïtzació de Turquia i de la necessitat d’adequar-se als ritmes que marca Brussel•les per a la seva adhesió a la Unió Europea. No estaria de més que el govern d’Ankara tingués el valor moral, el mateix que va tenir l’Alemanya de la postguerra, de reconèixer uns fets documentats i coneguts pels historiadors. De la mateixa manera que negar l’holocaust jueu o la Shoa és delicte a molts països, relativitzar o negar el genocidi armeni és un disbarat absolut en el món actual.

Es calcula que entre 1915 i 1921 prop de 2 milions d’armenis van ser assassinats per les forces de seguretat i l’exèrcit turcs. Els armenis, al igual que els jueus anys després, van ser acusats pels turcs de simpatitzar amb aquells que pretenien destruir Turquia. Se’ls acusava de ser “agents russos” i ho van pagar amb la seva vida.

Els dirigents europeus haurien de ser més valents i rotunds a l’hora de defensar els valors democràtics d’Europa davant Ankara, ja que aquests principis constitueixen l’essència del projecte europeu. Sense uns valors ni principis morals ferms en la defensa de la democràcia, no hi ha ni hi pot haver Europa. L’actitud de la UE davant Turquia no pot estar condicionada pels avantatges econòmics que el mercat turc representa.