Somorgollaire (paraula catalana per ‘guillemot’)? No són uns ocells que tenen les ales curtes i viuen als penya-segats? “Jo diria que els somorgollaires no tenen les ales especialment curtes,” contesta Fyfe Dangerfield, àlies Hutchins. “Aquest nom tan curiós ve d’una de les primeres lletres que vaig escriure.” Mentre el líder del prometedor grup ‘The Guillemots’ camina per l’avinguda dels Champs-Élyssées de París amb un grapat de noves cançons en una llibreta, el van parant tot d’admiradores que li supliquen que escolti les cançons d’amor que li han escrit. Dangerfield alça el braç, mira l’hora i diu: “D’acord, però ràpid que només tinc cinc minuts”.

Després de repetir dues vegades

Directament des de Londres, aquest grup acabat de formar gaudeix d’un moment de fama després del llançament del seu últim disc, From the Cliffs. Ara desembarquen a les costes franceses amb l’esperança de conquerir Europa. Tot i que es mantenen fidels a les seves arrels basades en el pop britànic, el grup presumeix de ser una barreja d’elements ben diversos. Resulta difícil d’imaginar com el cantant anglès Fyfe Dangerfield va conèixer el guitarrista Mc Lord Magrão, de São Paulo, el bateria escocès Rican Coal i la contrabaixista canadenca Aristazabel. “Vaig decidir treballar amb en Magrão perquè pot fer música amb una màquina d’escriure i una caixa de llumins, com a l’escena de la pel•lícula The Commitments.” Fyfe Dangerfield va quedar impressionat de l’insaciable apetit que Rican va mostrar en un programa de televisió: “Rican va acabar sent el bateria del grup principalment perquè va repetir dues vegades.”

De fet, no us equivocareu si creieu que aquestes són la mena de cursileries que els grups prometedors ofereixen a la premsa i als fans. Tot i això, els irònics membres d’aquest conjunt cosmopolita realment poden presumir d’uns currículums musicals impressionants.

De petit, Dangerfield va estudiar música a Birmingham i domina tant la música experimental com la clàssica. Rican Coal tocava en un conjunt folk irlandés, els Fureys, abans d’unir-se a la banda. Diuen que té un sentit del ritme “pertorbat”. MC Lord Magrão va passar d’estudiar samba brasilera de la vella escola a fer concerts ‘de guerrilla’ (actuacions improvisades de grups de pop en llocs públics) amb un conjunt death-methal de São Paolo. El seu estil està influenciat per Tom Zé, Mike Patton i John Frusciante dels Red Hot Chili Peppers. La contrabaixista Aristazabal Hawkes, que va estudiar jazz a la New School de Nova York, va unir-se al grup el 2004, quan es va crear. Dangerfield confessa que tenia por que ella “donés la pallissa amb el seu passat jazz”. A ella, però, no li agrada que l’encasellin en cap estil en particular. Fa poc va passar tot un estiu tocant en un creuer per un home anomenat Johnny Favorite.

Difícil de descriure

Tot i que podríem descriure ‘The Guillemots’ com una fusió de pop de diversos estils musicals, cap dels seus membres no podria descriure totalment el seu so. Massa independents i singulars per classificar-los com a grup pop, la seva música continua resultant accessible. Els experiments amb el jazz no els deixen gaire lluny dels enregistraments indie-pop més elaborats. Per últim, no són ni rockers ni compositors, com a mínim en el sentit més estricte de la paraula. Les seves cançons van destinades “a les masses” (si pot ser a les borratxes, millor).

‘The Guillemots’ comparteixen una actitud més que no pas un estil o gust musical específic. Aquestes característiques els converteixen en un grup original però que resulta familiar. No us perdeu les “I Saw Such Things In My Sleep” (Fantastic Plastic, 2005) i “From The Cliffs” (Naïve, 2006), però sobretot “Through The Windowpane” (Naïve-Polydor, 2006), el seu LP de presentació. El tercer single, “Made Up Love Song #43”, és el millor que han fet fins ara, i amb raó, ja que és una cançó d’amor perfecta i alhora un exemple sofisticat d’una peça dels 80, que recorda els Dexy’s Midnight Runners.

Fyfe s’acomiada dient que, els dies plujosos a Londres, “hi ha poesia en una llauna de Coca-cola buida”. Si és que de fet, sonen més britànics que el que era d’esperar.

‘The Guillemots’ oferiran una gira pel continent, sense aturar-se a Espanya: París (11/11/06), Amsterdam (25/11/06), Utrecht (26/11/06), Estocolm (28/11/06), Oslo (29/11/06), Copenhaguen (30/11/06), Ginebra (21/11/06), Torí (5/12/06), Roma (9/12/06), Zurich (11/12/06), Brussel·les (12/12/06).