En perill. Tot i que és la primera del món en superfície i en volum- segons un estudi de la Comissió, representa un 60% de la producció mundial i concentra gairebé la meitat de les vinyes del planeta- la viticultura europea pateix: cada any el 15% de la producció es queda sense vendre. La culpa és de la competència implacable. Els nèctars etiquetats “Nou món” destaquen en una bona posició en les prestatgeries dels supermercats europeus. I els veremadors locals no poden amagar la seva inquietud davant d’un consum de vi que no para de disminuir. Per acabar-ho d’amanir, quan els europeus brinden, afavoreixen principalment els vins d’importació.

El juny passat, Mariann Fischer-Boel, la comissària europea d’Agricultura, va presentar els grans canvis de la reforma del vi. Per començar, recol·lecció subvencionada de 400.000 hectàrees de vinya [per ajudar els agricultors menys competitius a fer una reconversió i reduir la producció]; liberalització total dels drets de plantació [per permetre a tots aquells que són competitius de créixer] ; adaptació dels processos de fabricació de vi; creació de pressupostos nacionals que permetin una gestió més descentralitzada; encoratjar la unió i la racionalització de les xarxes de venda.

La collita, una enganyifa?

Malgrat que tothom es posa d’acord en el primer punt que intenta recuperar la competitivitat, els mètodes adoptats susciten reserves. “El nostre problema no és la baixa producció sinó la baixa comercialització”, afirma Patrick Aigrain, membre de Viniflhor, l’organisme públic francès encarregat de controlar i classificar les xarxes vinícoles. Malgrat tot, la demanda mundial segueix creixent.

Ara bé, la Comissió posa l’accent en l’arrencada de ceps: s’hi hauria de dedicar un terç del pressupost de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) –gairebé uns 300 milions d’euros- per eliminar unes 400.000 hectàrees de plantacions, el que representa un 12% de la superfície vitícola total. Una xifra molt arbitrària: l’arrencada en terrers europees no significarà una disminució de plantacions en altres regions del planeta, i es mantindrà de facto la producció mundial en estat de superproducció. A més, l’impacte d’una mesura com aquesta sembla potencialment devastadora per les regions on la cultura de la vinya va lligada directament a la identitat regional, com a Castella la Manxa o al Llenguadoc-Rosselló. Al final, una disminució de la producció europea no haurà tingut cap efecte sobre els consumidors: per què haurien de deixar de comprar vins d’importació?

Vi xilè als ceps europeus

La pedra angular d’aquest desamor: l’eterna qüestió de “com es pot vendre més?” Reestructurar les xarxes de promoció i de venta és correcte i necessari, però no n’hi ha prou. En els mercats en expansió, especialment al Regne Unit i als EUA, els consumidors, sovint neòfits, escullen clarament els nèctars del Nou món, amb renom més ”regulars” i més accessibles que els seus competidors europeus.

Per als comerciants agrupats en el Comitè europeu de les empreses del vi (CEEV), la lliçó és clara: cal adaptar-se als gustos dels consumidors mitjançant l’adopció de certs comportaments que han impulsat els seus competidors en matèria d’etiquetatge i de marques, i també mirant les pràctiques enològiques. Disposats a produir vins ‘australians’ o ‘xilens’… a Europa?

Tot i que la idea provoca les queixes dels amants del vi, poc a poc va guanyant simpatitzants. La prova és que el Consell de la UE, després de la reunió del 24 i 25 d’octubre dedicada a l’agricultura, ha admès el principi de flexibilitat en les pràctiques enològiques. Convençuts que la modernitat i el coneixement tradicional no són incompatibles, aquest novell dels cubs cultiva una actitud pragmàtica basant-se en l’específic, la diversitat i la qualitat dels vins europeus.

La fi de la Denominació d’Origen Protegida?

La Comissió nega que vulgui eliminar les tradicions vitícoles del Vell Continent i insisteix a fer que el règim que afecta els vins “de qualitat”, protegits per una indicació geogràfica, es reforçarà. La flexibilitat proposada només afectarà el sector dels vins de taula, sense cap denominació d’origen. La idea és fer que els productors europeus disposin de “les mateixes armes” que els seus competidors internacionals.

Una alternativa? Reconquerir el consumidor europeu, tocant la fibra cultural. Aquesta dimensió la comparteixen la majoria dels eurodiputats, començant per Katerina Batzeli, ponent del Parlament Europeu sobre aquest aspecte. Un grup de parlamentaris demana l’exclusió del vi de règim general de l’OMC, adduint que no es tracta d’un producte industrial.

Però aquesta afirmació de l’excepció cultural encara és possible? Alguns ho creuen, com Astrid Lulling, presidenta del grup ‘Viticultura’ al Parlament, que protesta regularment contra les polítiques de sanitat iniciades a Brussel·les, responsables segons ella de la disminució del consum.

D’altres són més optimistes i afirmen que els consumidors neòfits que aprenen amb els vins de fora d’Europa ben aviat voldran passar a tastar els vins més “complicats”. Però una política com aquesta, amb el consum massiu, necessita un consens sòlid i una voluntat política clara que en aquest moment no existeix. Tot i que, sobre el terreny, és urgent.