La biennal d’art contemporani ‘Dak’art’ o el festival de cinema ‘Fespaco’ fa temps que són les cites culturals més importants del continent africà. Què pot aportar un nou congrés a una cultura africana rica en diversitat però massa sovint pobra en projectes?

Els agents culturals d’abast internacional es reuniran del 13 al 15 de novembre a la capital d’Etiòpia, Addis Abeba en el primer Congrés Cultural Panafricà , organitzat sota l’ègida de la UNESCO. En aquesta primera edició, poc mediatitzada, s’esperen uns 3.000 professionals del món artístic. La cita promet, amb la condició que els que hi participen parlin realment de cultura.

D’altra banda, molts creuen que el desenvolupament cultural a l’Àfrica també hauria de passar per una apropiació d’aquesta cultura per part del propis africans. Fa temps, aquest mateixos no creien necessari interessar-se per la cultura, potser a causa d’un complex d’inferioritat o per pragmatisme: de fet, no veien la utilitat de les obres d’art en general i de les pintures en particular.

< b> Una sortida d’emergència

Per la seva part, ofegats pels deutes o la corrupció, els dirigents africans són culpables d’haver oblidat durant molt de temps les polítiques culturals, a favor d’altres estratègies estructurals o conjunturals. Ja és l’hora que els artistes africans siguin reconeguts per les elits al poder i que aportin les seves iniciatives per aquesta Àfrica mancada de personalitat. El desenvolupament cultural ofereix una veu única per sortir definitivament del carreró sense sortida del subdesenvolupament i de les guerres fratricides.

Europa també juga un paper crucial. La denominació cultural d’Àfrica tendeix no només a la colonització sinó també a la formació de les elits africanes a les universitats del Vell continent. Aquesta influència encara avui és tan forta que la majoria d’artistes africans es veuen obligats a passar per Europa per ser reconeguts. Una tendència que deixa entreveure un problema més greu: el risc de crear, poc a poc, una cultura destinada a Europa- com passa actualment amb la pintura, la música i la literatura- i una altra més local, per a un públic autòcto. Com si la cultura hagués de ser segregacionista.

Àfrica alternativa

Tanmateix, no es pot negar que la immigració dels africans cap al Vell continent ha aportat una barreja real. Amb els seus ritmes particulars, la música africana ha aconseguit trobar el seu públic a Europa. Així mateix, l’art primitiu africà, consagrat per l’obertura del museu de Quai Branly a París el juny passat, és avui la prova que existeix un mercat europeu.

Més en general, de la cuina a la decoració, l’atracció pel continent negre és tal que hom es pregunta si no existeix una marca ‘Àfrica SA’. Esnobisme altermundialista o alternativa a l’hegemonia cultural americana? Segons Éloi Ficquet, investigador de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS) i especialista en matèria africana, “aquesta etiqueta funcional funciona molt bé de moment. Però és impossible reduir totes les expressions artístiques d’un continent tan gran a una marca Àfrica.”

Entrevista a Éloi Ficquet, investigador de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS) de París i especialista en matèria africana

Quines són les particularitats d’Àfrica en matèria d’art contemporani?

Les biennals organitzades a Dakar o al Caire demostren que Àfrica no es redueix només a un vernís cultural, susceptible d’interessar únicament als antropòlegs. Els artistes africans no tenen un estatut subaltern en comparació als seus homòlegs europeus. Al contrari, participen en el mercat internacional de l’art i se’ls tracta en igualtat; a diferència d’altres camps, com el petroli on hi ha una denominació europea i unes diferències econòmiques evidents. Un bon exemple de carrera reeixida és el d’Okwul Enwezor, un comissari d’exposició nigerià de renom. Les situacions de crisi i els canvis socials que viu l’Àfrica estimulen la creació més que no pas el confort en què viuen els artistes europeus, un mica aburgesats.

Què podem esperar del primer Congrés Cultural Panafricà?

Grans declaracions polítiques en què cada representant es feliciti per la seva política cultural. Les veritables iniciatives provenen del teixit local. Jo no vull treure credibilitat al paper de les polítiques a nivell local però aquest tipus d’esdeveniments només serveixen per justificar l’existència d’organitzacions com la Unió Africana.

Podem parlar d’un art panafricà?

En els anys 60 hi havia la voluntat d’unificar la cultura panafricana mitjançant grans festivals com el de Dakar o el d’Alger, uns esdeveniments molt ambiciosos i amb molt ressò. L’ideal panafricà segueix existint, però avui el nacionalisme paranoic que trobem a certs països com Costa d’Ivori, Senegal, Eritrea o Sudan, constitueixen un obstacle per a l’expressió cultural. A més, la colonització va tenir un impacte en l’art africà. En els anys 60 i 70, quan es parlava de l’escola de pintura de Dakar o del teatre guineà, ens referíem a un tipus d’art oficial tercermundista; una resposta a la presència colonial. Encara que les coses hagin canviat, el colonialisme segueix formant part de la paleta.

Quin és el paper d’Europa en el desenvolupament cultural d’Àfrica?

La política d’acollida restrictiva de Brussel·les és un veritable obstacle per als intercanvis culturals entre l’Àfrica i Europa. Avui, un artista africà necessita una invitació oficial d’una institució cultural per poder entrar a l’espai Schengen. La llibertat de circulació té traves. I per a poder existir en tant que artista estranger, cal formar part de certs circuits oficials i tenir una mica de respectabilitat. Fa uns deu anys, hi havia més intercanvis, però les lleis Sarkozy i Pasqua a França, juntament amb les polítiques antiterroristes de la Unió han reduït la interactivitat. Cal que recordem que l’art es nodreix de llibertat?

Quines necessitats té l’Àfrica en el pla cultural?

Per millorar els intercanvis cal desenvolupar l’accés a Internet. Crec que cal reduir el control de la policia sobre els artistes estrangers i reconèixer finalment la seva feina. Quan parlem d’art, poc importen les particularitats nacionals./ MARIONA VIVAR