1.650.000.000 milions de dòlars. Aquesta és la xifra que Google ha desemborsat per la compra de You Tube, la pàgina web de videos en línia que rep més de 65.000 gravacions al dia. L’anunci arribava a principis d’octubre. Només alguns dies després, The Economist donava espai a l’últim projecte dels fundadors del “Skype”, el “Venice Project”, , que aspira a oferir televisió per Internet gràcies a la tecnologia peer-to-peer. Aquestes són notícies que, fins fa poc, haguessin aparegut només en blocs o revistes especialitzades. Avui, en canvi, fan parlar cada vegada més de Web 2.0.

Internet de segona generació

Però, què és el Web 2.0? Com diu la mateixa paraula, es tracta de la segona versió d’Internet, d’una nova generació de llocs web capaços de crear i distribuir valor (social, cultural i econòmic) en el si d’una comunitat definida d’internautes. A You Tube, són, de fet, els usuaris qui produeixen els vídeos, a Viquipèdia són els membres de la comunitat qui escriuen i modifiquen els més de quatre milions d’entrades de l’ “enciclopèdia lliure”, a Flickr són sempre els internautes qui alimenten el banc de més de cinc milions de dades, entre fotografies i imatges. La tecnologia, en aquests llocs web, és un instrument, una eina per facilitar la feina i prou. El que compta és la capacitat de crear un lligam sòlid entre els usuaris i la innovació del concepte.

Els diaris belgues acusen Google News de plagi

Però si el Web 2.0 és sobretot innovació, no hi ha dubte que Europa no es caracteritza per ser molt 2.0. Segons l’índex de capital humà europeu redactat pel Lisbon Council i pel Deutschland Denken, dos think-tank europeus, només els països nòrdics, Gran Bretanya i Àustria responen positivament al repte de la innovació. En altres llocs (els països mediterranis al capdavant, però també Alemanya) els recursos humans són o bé mal aprofitats (els alemanys es llicencien als 28 anys) o bé poc productius o mal utilitzats (més del 40% dels italians estan “mal empleats”). “La propera vegada que sentiu els europeus indignats davant de l’augment de la despesa en recerca i desenvolupament, recordeu que aquesta constitueix només una part molt petita del deure més ample de crear i desenvolupar el coneixement”, afirma amb raó The Economist. Fa referència a l’Estratègia de Lisboa, amb la qual Europa aspira a esdevenir el 2010 “l’economia més dinàmica i competitiva del món”.

Tanmateix, a aquests objectius inabastables s’hi afegeix un problema de mentalitat. Els diaris belgues han portat Google als tribunals, acusant-lo de plagi a causa del servei de recerca d’articles Google News. Una sentència inculpatòria demostraria com alguns mitjans locals no entenen el context contemporani d’Internet.

Universitats i empreses

Una manca de comprensió que, malauradament, també caracteritza gran part de la classe política europea: “Els polítics encara s’han d’adonar plenament dels efectes dels productes d’Internet. (…) Molts no entenen el fenomen correctament, ni les seves dinàmiques i implicacions profundes”, explicava Eric Schmidt, administrador delegat de Google, convidat de la conferència anual del partit conservador britànic.

Com capgirar tot això? Cal que la innovació s’estimuli des d’un terreny fèrtil, obert i flexible. A Europa, s’ha enlluernat massa sovint amb nacionalismes i lògiques locals. Es parla d’un Institut Europeu de Tecnologia, una espècie de Mit per a la UE. Sona molt bé, però el debat actual se centra principalment en quin serà el país n’acollirà la seu. Hi ha, fins i tot, qui parla de seus múltiples. Penseu en la ineficàcia! D’altra banda, la innovació produïda en els campus dels Estats Units existeix perquè es basa en un diàleg constant entre instituts de recerca i societats comercials. Per exemple, entorn a la cèlebre Universitat de Stanford s’hi han instal·lat pols empresarials com Apple.

No seria, per tant, més productiu estimular dinàmiques similars al voltant dels instituts i les grans universitats d’Europa i, al mateix temps, facilitar l’empresariat a tots els nivells? No seria realment innovador alliberar i investir en un recanvi generacional i intel·lectual? Aquest és també el punt de partida del Web 2.0.

Europa, tres exemples de Web 2.0 que funcionen

No tot és negre al Vell Continent. Les excepcions que confirmen la regla.