Anglaterra: gol fantasma?

Es jugava la final de la Copa del Món de 1966 a l’estadi de Wembley. S’enfrontaven l’Alemanya Federal i, l’amfitriona, Anglaterra. Els noranta minuts es van finalitzar amb empat a dos gols i s’havia de disputar la pròrroga per decidir quina de les dues seleccions s’emportaria el Mundial. L’empat es va mantenir fins que Geoff Hurst va fer un xut que va tocar el travesser i va sobrepassar (o no) la ratlla de la porteria. Era un gol fantasma, segurament el gol fantasma més famós de la història del futbol. L’àrbitre dubtava i va consultar l’àrbitre assistent. Finalment, el gol va pujar en el marcador anglès. Minuts més tard, Anglaterra anotava el quart gol i es proclamava campiona del món. Els anglesos estaven exultants. En canvi, els alemanys encara tenen una espina clavada per la validesa (o no) del gol fantasma.

Txecoslovàquia: gol de Panenka

En la final de l’Eurocopa de 1976, ni els noranta minuts reglamentaris, ni la pròrroga van ser suficients per decantar la balança. Txecoslovàquia estava a un pas d’assolir la victòria a la tanda de penals contra l’Alemanya Federal. Tota la responsabilitat requeia en la bota d’ Antonin Panenka. Si marcava, la victòria era pels txecoslovacs. El jugador es va acostar a la pilota i poc abans d’impactar-la es va adonar que el porter iniciava l’estirada cap al costat esquerre. El futbolista va connectar amb la punta de la bota per la part inferior de la pilota, que es va aixecar un parell de metres iniciant una vaselina. L’esfèric va entrar lentament pel mig de la porteria sense que el porter, que no va tenir temps de reaccionar, pogués fer-hi res. Abans que la pilota entrés, Panenka, ja aixecava els braços, celebrant la victòria de Txecoslovàquia i el seu pas a la posteritat, ja que aquest gol de penal es va batejar amb el seu nom: el gol de Panenka.

Espanya: Manolo el del Bombo

El seguidor més fidel de la seleció espanyola és el carismàtic Manuel Cáceres Artesero, de 57 anys, més conegut com Manolo el del Bombo . És un personatge molt popular a Espanya que ha protagonitzat diversos anuncis de televisió. N’hi ha que el tracten de sonat i altres l’acusen de ser un producte de màrqueting, però aquest ja és el setè mundial que Manolo presencia des de la graderia. Amb la seva boina inconfusible i un timbal a la mà, “el dotzè jugador de la selecció”, encarna el paper de pastor de l’afició i té un bon repertori de cançons patriòtiques. Tot i això, algunes veus supersticioses el culpen de la mala sort de la selecció i demanen la seva jubilacó anticipada. “Estimat Manolo, portes 20 anys darrere de la selecció i sembla que portis la merda [sic] enganxada al timbal. Tu ho saps. Fes les maletes i ves-te’n, sisplau. Fes-ho per Espanya”, escriu el periodista Juan Moreno al diari alemany Süddeutsche Zeitung.

Itàlia: l’eufòria de Tardelli

Els que van presenciar la final del Mundial de 1982 disputat a Espanya encara senten l’udol de Marco Tardelli, que alguns consideren la celebració més efusiva de la història del futbol. Tardelli va marcar el 2-0 crucial contra l’Alemanya Federal. El jugador es va aixecar de terra i va córrer cridant i embriagat d’emoció, tal com ell ha reconegut, sense rumb precís, fins que els seus companys el van abraçar. El seu gol feia que el somni italià de conquerir el Mundial fos a tocar dels dits.

Portugal: banderes als balcons

Els portuguesos, tot i tenir grandíssims futbolistes com Eusebio Ferreira Da Silva o Luis Figo, no han tingut sort en els campionats internacionals. El seleccionador portugués, Luis Felipe Scolari, va voler posar fi als mals resultats amb una mobilització ciutadana. El seleccionador va demanar als portuguesos que pengessin la bandera nacional a les finestres i als balcons durant l’Eurocopa de 2004 que es jugava, precisament, a Portugal. Desenes de milers de banderes van tenyir les façanes de roig i verd i el país sencer es va mentalitzar que arribava l’hora de la veritat. Tot Portugal va fer pinya per empènyer als futbolistes cap a la victòria, però Grècia, a la final, va tenir més encert i es van endur la copa. Els portuguesos hauran de buscar un altre remei contra la malastrugança.

Holandesos i alemanys, a matar

Els partits entre Holanda i Alemanya tenen un clima especial, una rivalitat visceral que neix en el terreny de joc. En els vuitens de final del Mundial de 1990, l’holandès Frank Rijkaard, actual entrenador del FC Barcelona, va escopir l’alemany Rudi Voëller. El primer intent va ser fallit, però la segona escopinada va donar de ple en la cabellera de l’alemany. Les protestes de Voëller no van servir de res, ja que l’àrbitre va adoptar la solució salomònica d’expulsar-los a tots dos. Finalment, els alemanys es van endur la victòria per dos gols a un. Els aficionats holandesos es van quedar amb les ganes d’entonar el famós càntic: “Schade Deutschland, alles ist vorbei, alles ist vorbei, alles ist vorbei”. (Ho sento, Alemanya, s’ha acabat, s’ha acabat, s’ha acabat).

Il·lustracions: Henning Studte.

Han col·laborat en la redacció d’aquest article Nils Elzenga (Holanda) i Bruno Barreira (Portugal).