Robert Deloche, investigador de física fonamental ja jubilat, dedica el temps lliure a recuperar la propietat vitícola familiar, en el Bordelais. Convençut que la modernitat i el savoir faire dels seus avantpassats no són incompatibles, aquest principiant dels tinells de 70 anys adopta una actitud pragmàtica.

Com es passa dels laboratoris de física a la vinya?

“Châteu Gontier”, la propietat que dirigeix, pertany a la seva família des de 1865. El marc és excepcional: 20 hectàrees de vinyes sobre una colina amb l’estuari de la Gironde de fons, a prop de Bordeus. Jo he vist el meu avi i després el meu pare treballar en aquesta terra per aconseguir un dels millors vins de Denominació d’origen protegida (DOP) de la regió. Desgraciadament, el 1954, ens vam veure obligats a tancar la propietat. Cinquanta anys després, quan he recuperat la vinya, estava en molt mal estat. Però com hi tenia un lligam sentimental tan fort, he volgut recuperar l’esplendor d’altres temps. És un treball colossal, al qual hi dedico tot el meu temps des del 2002.

On es troba l’encant d’aquest ofici?

És un camp molt sensual, físic i captivador. En aquests moments, em puc arribar a passar fins a deu hores dins la nau de criança. Quan distribueixo les fileres de ceps per aconseguir que respirin bé, que no estiguin massa carregades de raïm per evitar que els fruits estiguin mal nodrits, també té un cert sentit estètic. Tinc la sensació que dissenyo un jardí botànic. Jo em considero un artesà, ja que elaborar un bon vi depèn a vegades de l’art!

Quin és l’estat d’ànim actual del viticultors a França?

N’hi ha molts que estan intranquils i jo també, tinc els meus dubtes: aconseguiré vendre la meva producció en aquests temps de crisi? Però malgrat tot, tinc la impressió que els viticultors francesos són cada vegada més conscients de les noves exigències que imposa l’estat actual del mercat. A França, i sobretot a Bordelais, s’ha cregut sempre que es podria sobreviure només gràcies a la nostra reputació. Però ara, ja es veu que amb això no n’hi ha prou.

A quins obstacles ha de fer front la professió, avui dia?

El sector pateix una superproducció global. I és clar, jo sóc el primer a reconèixer la qualitat de la competència del “Nou Món”. A Xile, o Califòrnia, entre altres, produeixen nèctars de molt bona qualitat. Jo accepto la globalització, aquesta competència provocada pel liberalisme mundial. I per això em preocupa no només aconseguir produir un vi de qualitat, sinó també aconseguir que tingui sortida. Aspiro a trobar clients a l’estranger, sobretot a la Xina. He contactat amb comitès d’empresa. També sóc partidari de la simplificació de les etiquetes, per fer-les comprensibles per als estrangers. Quanta gent hi ha a Texas, per exemple, que hagi sentit a parlar de la denominació de Bordelais? Indicar la cep, a més de l’origen geogràfic, contribueix a aquesta accessibilitat.

El projecte de reforma de Brussel•les planteja especialment arrencar 400.000 hectàrees de vinyes a Europa, és a dir, el 12% de la superfície vitícola total, en els propers cinc anys. Aquesta és una solució per sortir de la crisi?

Jo sóc partidari de les mesures de reducció quan es tracta de vins de baixa qualitat, cosa que per desgràcia, passa sovint. Són ells els que inflen la producció global i destorben en el mercat. Sense arribar a parlar de “grans vins”, crec que aniria bé eliminar les vinyes que no són capaces de produir vins dignes del simple consum a taula. Ara bé, és important distingir entre les males plantes situades sobre un sòl dolent de les males plantes arrelades en un bon sòl. En aquest darrer cas, s’haurien de canviar, com he fet jo en la meva propietat.

Té futur el vi europeu?

Si no hi cregués, hauria venut la meva propietat en comptes de dedicar-hi la meva jubilació! Avui dia no es tracta només de saber produir un bon vi. També has de saber comunicar. Els vinyaters sobretot han de donar a conèixer la cultura europea del vi. Itàlia, Espanya, Alsàcia i molts altres comparteixen el mateix amor per la vinya des de fa segles. Però aquesta civilització està en vies d’extinció, en benefici de la comercialització en massa. A les grans finques americanes, any rere any, és produeix un vi idèntic en desenes de milers d’hectolitres – un fenomen semblant als mobles d’Ikea. A la regió de Bordelais, dues terres a 800 metres de distància poden donar vins radicalment diferents. I això depèn de l’art: cal saber com fer-ho. I fer-ho saber.