Tot comença el 2003. Kantier i uns amics inicien una gira musical per la regió de Lviv, a l’oest d’Ucraïna. En dues setmanes, recorren 200 quilòmetres i en cada poble on actuen, presenten petits números i cants tradicionals ucraïnesos. El seu viatge s’acaba el 24 d’agost, dia de la commemoració de la independència del país. Tres mesos més tard, Kiev és envaïda per una marea humana taronja: la revolució acaba de començar i tots els ucraïnesos canten a la plaça de la Independència.

L’any següent, Kantier llança la seva primera veritable gira titulada “Un tamboret fins a l’Oceà”. La idea, malgrat semblar descabellada, és més aviat poètica: portar un tamboret a veure el mar. I per tal d’acompanyar el modern seient en les seves peregrinacions, es crearan els espectacles inspirats en contes tradicionals ucraïnesos o peces del repertori clàssic. Amb alguns amics, Kantier fa ràpidament les maletes, destí Polònia, Alemanya i França. Sense diners, carregats de càmeres, màquines de fotos i micròfons, l’autoestop s’imposa ràpidament com el mitjà de transport ideal per a aquests trobadors de l’Est. La Índia i Sri Lanka són les següents parades. El tamboret hauria de veure ben aviat el mar de la Xina i potser fins i tot Amèrica Llatina.

Una doble vida

“Quan arribem a una ciutat, agafo el megàfon i crido ‘Gent que viviu en aquesta ciutat, apropeu-vos, veniu a veure-ho …’”, explica Kantier. Tant a França com a Alemanya, els saltimbanquis demanen diners; a les ciutats més pobres de Polònia o d’Ucraïna, prefereixen un refugi o un sostre. Pioner d’aquestes aventures, Kantier viu tan sols pels seus viatges a la fi del món.

Va ser professor de cinema a la universitat, i avui és director dels estudis de producció ‘Lizard Studio’ que va crear l’any 2000. Aquest jove solter porta una vida acomodada el dia a dia. La seva empresa funciona, i un anunci o un videoclip li pot aportar molts diners de cop. “Tanmateix, aprenc més durant aquests viatges d’alguns mesos que durant tot l’any a Kiev. És veritat que quan estic de gira visc com un rodamón, però és molt més interessant que fer pel•lícules o videoclips”.

Aquest mode de vida és poc corrent a Ucraïna. Trobem nombrosos joves a Austràlia, Israel o fins i tot a Gran Bretanya que marxen un any o alguns mesos amb la motxilla a l’esquena a descobrir el món, però a Ucraïna aquest fenomen és més aviat poc comú. “Sorprenem el nostre entorn. Aquí, els joves no gosen marxar. S’ha de treballar per comprar el menjar, treballar per pagar el pis… Per a ells, som un mica els nous hippies”, deixa anar Kantier, amb un somriure permanent als llavis.

L’embriaguesa de la llibertat

El teatre de carrer li és indispensable. “Al teatre, la gent ve per veure’ns. Sabem què esperar: aplaudiments més o menys entusiastes. L’època en què el públic gosava llançar tomàquets o abandonar la sala en senyal de critica ja és història. Al carrer, les regles són diferents. No sabem qui ve, ni quina serà la reacció”. El carrer aporta al comediant un poder creatiu que ja no posseeixen els teatres. “T’ho jugues tot en els primers minuts, has de seduir els vianants i cridar-los l’atenció”. Entre acrobàcia i mim, el comediant ha de captivar la mirada del vianant, “sigui com sigui. Cuinant un plat tradicional ucraïnès al mig del carrer amb un vestit folklòric o explicant una rondalla tradicional”. El més important no és ni el gest ni el tema, “sinó la interpretació artística que afegim al gest perquè la gent es fixi en nosaltres”.

En cada país per on passa, aquest nòmada adapta els temes segons l’actualitat o la mentalitat dels països: “l’amor entre dos obrers a la Xina, la guerra i el rebuig a l’estranger a França”. Kantier ha fet traduir el seu projecte en un gran cartell. Quan pot, demana a una organització oficial que hi posi el seu segell “com a símbol de suport al nostre tamboret que s’utilitza, si és necessari, com a ajuda”. De pas per França, no van autoritzar el grup a actuar sota la torre Eiffel.

Però calia molt més per aturar-los… dues ampolles de vi més tard, asseguts amb dues guitarres als peus de la Dama de Ferro, s’afegeixen als saltimbanquis ucraïnesos un guitarrista francès, dos israelians, dos libanesos, dos russos … “Uns moments intensos” recorda Leonid. El més essencial no és que el públic recordi alguna cosa d’Ucraïna, sinó commoure el públic. “Hem tardat molt de temps a despertar-nos nosaltres mateixos. Després vam despertar els nostres amics. Ara voldríem despertar el món. Perquè visqui, perquè sigui lliure”.