L’actual problema de la immigració, tan fàcil segons la demagògia, és de difícil resolució i requereix reunir i coordinar moltes voluntats polítiques. De moment, la Unió Europea i la Unió Africana, que es reuneixen el proper 23 de novembre a Líbia per tractar el tema, estan d’acord en una anàlisi general. El control de les fronteres és necessari, però encara ho és més saltar la tanca, és a dir, incrementar la cooperació entre Europa i Àfrica; un pas essencial per equilibrar un mapa de desigualtats que obliga milions de persones a emigrar.

“Comprenem la decisió d’Estats Units [de construir un mur a la frontera mexicana], però ens sembla que la construcció de murs és una cosa que, per sort, a Europa ja forma part del passat i que ens agradaria no tornar a repetir”. D’aquesta forma rotunda, tot i que condescendent amb els EUA, una delegació del Parlament Europeu de visita a Xile va rebutjar fa poc el principal projecte nord-americà contra la immigració irregular: un mur a la frontera amb Mèxic.

Eduard Soler, responsable d’afers mediterranis de la Fundació CIDOB, subtlla que “ja existeix un mur entre Ceuta i Melilla i el Marroc”, tot i que sigui en forma d’un sofisticat sistema de tanques”.

Emigrar: una solució i un problema

Tahar Ben Jelloun, escriptor marroquí i bon coneixedor del seu país, retrata la situació a Partir, la seva darrera novel•la. “La petita Malika, obrera en una fàbrica del port de Tànger, va demanar al seu veí Azel, a l’atur, que li ensenyés els seus diplomes. –‘I tu?’, li va dir ell, ‘què penses fer després?’- ‘Partir’. –‘Partir… no és un ofici’. – ‘Després de partir, tindré un ofici’”.

Marxar és, de vegades, l’única solució, però comporta conseqüències nefastes, com l’amuntegament en petits pisos o la mort a alta mar. També el pagament de grans quantitats a màfies que faciliten el trànsit il•legal, i la “fuga de cervells”, que hipotequen el futur econòmic dels països pobres.

Canviar d’estratègia

Per combatre la fuga de cervells, la Unió Europea i la Unió Africana preveuen, entre altres mesures, fomentar que professionals africans amb una alta formació i que treballen a Europa, puguin desenvolupar part de la seva feina en els seus països d’origen sense perdre el lloc de treball. No obstant, aquests plans contrasten amb la voluntat d’alguns líders, com el ministre de l’Interior francès, Nicolas Sarkozy, de privilegiar l’entrada a Europa als treballadors més qualificats (immigration choisie). Una mesura que podria agreujar la fuga de cervells.

D’altra banda, la Comissió Europea fa una crida per aconseguir una “immigració organitzada”, tal i com destaca Louis Michel, comissari de Desenvolupament. Per fer-ho, la UE es comprometrà a Líbia a assistir els països africans en el control de les seves pròpies fronteres.

Per a què serveixen els diners?

A més, la UE recorda sovint les xifres astronòmiques que, des de fa anys, dedica al desenvolupament i la modernització d’Àfrica: més de 12.000 milions d’euros per a l’Àfrica subsahariana el 2004, o més de 5.300 milions d’euros per als països de l’àrea mediterrània entre 2000 i 2006.

Com s’explica, doncs, que d’aquests fons no obtinguin els resultats esperats? Segons Eduard Soler, això és conseqüència sobretot del fet que, al sud, existeixen molts règims dictatorials que “no representen l’interès nacional, sinó uns interessos molt particulars”. Per contrarestar aquesta paret impermeable al canvi, els països de la UE van fundar fa onze anys, juntament amb els de la riba sud del Mediterrani, el Partenariat EuroMediterrani, que pretenia vincular les ajudes al desenvolupament del sud a reformes polítiques.

Avui dia, amb la constatació que aquestes mesures només han avançat al Marroc, el Procés de Barcelona s’està reformant. Per exemple, ara, “en el pla d’acció aprovat amb Jordània es diu que s’ha de fer una nova llei de partits polítics”, és a dir, s’exigeix – diu Soler- “alguna cosa més que demostrar una voluntat reformista en un sentit ampli”, un requisit que abans era suficient per rebre l’ajut europeu.

El fenomen és només un indicador dels desajustos que pateix el planeta. Això demostra que els responsables europeus no amaguen el cap com astruços quan les estratègies resulten ineficaces.