L’estabilitat tradicional de la política holandesa té els dies comptats. Les eleccions legislatives del 22 de novembre arriben després de la caiguda del govern per segona vegada en els últims 4 anys i després de diversos escàndols polítics. Amargues dimissions, amenaces de mort i fins i tot un assassinat han fet que la reputació exemplar del país se’n vagi en orris. Tot i això, els primers sondejos indiquen que els votants donaran l’esquena a la dreta per retrobar l’estabilitat del passat.

Sacsejant el sistema

Tot va començar amb l’escalada de popularitat de Pim Fortuyn durant la camanya electoral del 2002. Candidat populista i extravagant, Fortuyn va qüestionar obertament la multiculturalitat i va criticar l’Islam; un discurs que sempre s’havia etiquetat de racista. Però Fortuyn va ser assassinat una setmana abans de les eleccions per un activsita en defensa dels animals. La mort del líder va catapultar el partit populista que va ser la segona força més votada (amb 26 escons), tot i ser un partit format per polítics amateurs.

Sense el seu líder carismàtic, la Llista Pim Fortuyn (LPF) ràpidament va començar a desintegrar-se, provocant la desfeta del govern mig any després. Tot i que el partit es va mantenir, no ha deixat de perdre pes i credibilitat des del moment que va arribar al poder. Les últimes enquestes no els asseguren ni un sol escó al Parlament.

Discurs anti-immigració electoralista

Molts dels que van marxar s’han anat constituint en noves forces i ara es presenten a les eleccions amb l’esperança de poder ocupar el que s’ha anomenat “el buit de la dreta”. Destaquen el Partit de la Llibertat (liderat per l’exparlamentari liberal Geert Wilders), Una NL (format pel també exparlamentari del LPF Joost Eerdmans, per Liveable Rotterdam i pel regidor Marco Pastors) i el Partit dels Països Baixos (amb l’exministre de la LPF Hilbrand Nawijn com a cap de llista). També han aparegut altres partit amb noms com Nova Dreta, Els Nostres Països Baixos i Força! Països Baixos. Tots ells competeixen per conquerir el vot de Fortuyn.

A Pim Fortuyn, no se li dóna tant crèdit per les seves opinions xenòfobes sobre la immigració, sinó que se’l recorda com aquell que va sacsejar una classe política elitista i acomodada. La facilitat amb què va irrompre a l’escena política demostra una vegada més la naturalesa democràtica del país. I ha animat molta gent insatisfeta amb el panorama polític a provar sort.

El consell electoral va anunciar el setembre passat que hi havia 74 nous partits enregistrats (24 dels quals reuneixen els criteris per presentar-se a les eleccions), en comparació amb els 45 partits enregistrats en els dos últims comicis. El Partit dels Animals, el Partit dels Fumadors, Partit dels Joves, Partit en contra de la Superpoblació, Tots som Un, No votis, XyZy 4U2, o el PNVD, popularment conegut com el Partit Pedòfil… són alguns exemples. La legislació d’aquest últim partit va provocar gran consternació tant dins com fora del país.

Malgrat tot, és molt poc probable que es torni a repetir una situació com la que va protagonitzar Pim Fortuyn fa quatre anys. No existeix un líder carismàtic que hagi aglutinat tots aquests partits en una sola força. A més a més, sembla que els partits tradicionals han endurit el seu discurs anti-immigració, fins aleshores monopoli dels pouplistes. Però sembla que la població comença a estar cansada d’aquest tema. A diferència de les dues eleccions passades, la situació econòmica ha dominat aquesta campanya electoral.

Els sondejos indiquen, però, que l’electorat holandès ha pres bona nota de la debacle que va haver-hi en el govern dels amateurs de la LPF. Malgrat el número d’escons que els neo-Fortuyn asseguren aconseguir, les enquestes no diuen el mateix. I el càstig electoral no només afectarà partits com la LPF. El Partit Liberal també pot pagar cares les discrepàncies internes. També destaca la pràctica extinció dels liberalsocialistes, als quals s’acusa de la recent caiguda del govern.

L’esquerra escala posicions

En canvi, es electors sembla que es decanten cap a l’esquerra, esperant-hi trobar estabilitat política i econòmica. Un indici podrien ser les eleccions del març de 2006, en què els laboristes van arrasar en vèncer els democratacristians i els liberals (dos dels grups més grans que han format govern durant aquests dos últims anys). Si hem de fer cas de les enquestes, el Partit Socialista és qui traurà partit del caos de la dreta. El Partit Socialista, que ha estat durant molt de temps el fantasma de l’oposició, podria per primera vegada arribar al govern. Si més no, els socialistes canvien d’imatge i estrenen logotip.