La colossal Constitució de l’Índia- la més extensa del món amb més de 117.000 paraules- es fonamenta en vuit principis. Un d’ells diu: “Tant les minories, com les àrees tribals, les comunitats deprimides i les classes desfavorides han d’estar proveïdes amb les condicions adequades per viure”. Si tenim en compte que gairebé el 70% de la població índia encara viu en zones rurals, és fàcil imaginar-se les enormes dificultats que el govern ha d’afrontar per consumar aquest apartat.

Subash Mohapatra, fundador i director de l’ONG Fòrum per a la Recerca de Fets Documentats i Advocacia (FFDA), treballava abans per a un dels diaris més influents de l’Índia. És natural que ens preguntem perquè es va traslladar del seu còmode despatx a Nova Delhi cap a l’arriscat dia a dia d’un activista dels drets humans a l’Índia. Tot va començar quan Subash es recuperava de la malària a un hospital. Un bon matí, va veure una nena de 12 anys amb un bebè. Totes dues estaven mortes a una llitera. Quan va preguntar de què havien mort les dues germanes, l’infermera va respondre: “No són germanes. La nena és la mare del bebè i totes dues han mort durant el part”. Uns mesos després, Subash va fundar FFDA amb l’objectiu principal de denunciar la il•legal però acceptada pràctica dels casaments infantils.

Encara que la legislació índia prohibeix aquestes unions des del 1929, aquestes unions es continuen organitzant massivament sota el paraigües de la tradició, sobretot en les famílies amb escassos recursos. Avui, el 33% de nenes índies menors de18 anys- edat mínima legal per contraure matrimoni al país- estan casades. Aquest ritus social afecta principalment les nenes. Apart que els seus cossos no estan preparats per donar a llum, obligar una nena d’11 o 15 anys a tenir un fill és perpetuar-la a l’analfabetisme, la dependència econòmica i la debilitat psíquica i física per la resta de la seva vida.

Escombrant el terra que trepitgen

Per a milions de ciutadans considerats els “menys humans” per l’omnipresent –tot i estar il•legalitat-sistema de castes, les constitucions, els principis i les lleis són ens buits. Una realitat que no trobarem a la majoria de les guies de viatge de l’Índia.

La forma més cruel de discriminació s’enceba amb les comunitats dalit, més conegudes a Europa com “els intocables”. Dalits són treballadors del cuir, persones que netegen els excrements dels innumerables animals que vaguen pels carrers, netejadors de botes, venedors ambulants, camperols sense terra, etc. En alguns llogarets encara no és permès que l’ombra dels dalit es creui amb la d’un brahma (integrants de les castes més altes), a causa del “perill de contaminació”. Per la mateixa raó, a molts intocables se’ls ordena que escombrin el terra que trepitgen. Per ells, l’Índia encara està forjada sobre unes capes hermètiques que els tanca dins d’una presó social invisible i immensa.

Per altra banda, els adivasi representen el 8% de la població hindú i concentren les diferents poblacions indígenes que tenen una forma de vida, unes tècniques de cultiu i unes rutines religioses que no han variat en els darrers dos mil anys. Aquest aïllament sociocultural els situa en el concepte de ciutadania de “raça inferior”. Les autoritats hindús s’apropien de les seves terres, privatitzen els seus boscos i els seus rius, i els expulsen –sovint sense cap tipus de compensació- dels seus llogarets, en pro del desenvolupament que, com a fenomen global, sempre els manté al marge.

Aquestes comunitats no estan soles

FFDA es bolca tant pels casos de nenes i dones adivasi violades per líders locals, agents policials o guies espirituals que ningú s’atreveix a denunciar, com per la lluita contra la infundada reclusió dels dalit, sense evidenciar cap jutjament pels que no tenen veu ni importen a ningú.

Fotos: Ángela Corbalán i JDR

Treball o explotació infantil?

L’UNICEF estima que prop de 246 milions d’infants estan implicats en el treball infantil, dels quals aproximadament 171 milions fan feina en condicions perilloses.

Segons l’UNICEF, (La Fundació per a la Infància de Nacions Unides, que treballa pels drets dels nens, la seva supervivència, desenvolupament i protecció), no tot el treball infantil és negatiu. Distingeix entre treball infantil i explotació infantil.

Treball infantil

El treball infantil és la participació d’un infant en l’activitat econòmica de tal forma que no n’afecti la salut ni el desenvolupament, ni n’interfereixi l’educació. Es permeten tasques lleugeres a partir dels dotze anys, segons l’article 138 del Tractat de l’Organització Internacional del Treball (ILO).

En concret, els nens poden ajudar a casa en les tasques agrícoles o en els negocis familiars. El treball infantils és lícit sempre i quan no posi en perill la salut del nen i li permetin anar a l’escola i dur a terme les activitats infantils normals.

Explotació infantil

El pot integrar qualsevol activitat que no respecti el tractat. En altres paraules, l’expressió “explotació infantil” engloba el treball de nens menors de 12 anys, així com també inclou els infants entre 12 i 14 anys que duen a terme treballs durs i tots els nens implicats en les pitjors tasques infantils.

L’UNICEF les enumera:

  • Esclavitud
  • Reclutament forçat
  • Prostitució
  • Tràfic
  • Obligació de realitzar activitats perilloses
  • Submissió a condicions perilloses

No hi ha lloc per a una revolució infantil

L’UNICEF és realista i s’adona que, ara per ara, és impossible eradicar el treball infantil per complet. No obstant això, encara hi ha molt a fer per tal de millorar les condiciones laborals dels infants i crear tasques infantils positives.

Per exemple, a Firozabad, Uttar Pradesh (l’Índia), s’ajuda els nens que treballen manipulant el vidre, per fer-ne braçalets, amb campanyes, jocs al carrer i espectacles diversos. S’informa nens i pares dels perills del seu treball. Els infants amb edats compreses entre els 6 i 14 anys poden anar als Centres d’Aprenentatge Alternatiu després de la feina, un esglaó cap a una educació més formal. Al Nepal, l’UNICEF i el govern noruec han establert “Bal Bikas Kendras”, una comunitat basada en centres de desenvolupament infantil que ofereixen als infants que treballen 2 hores de classes, sis dies a la setmana.

Louise Buongiovanni – Londres

Traducció: Maria Gené