Des que la companyia energètica russa Gazprom va tallar el subministrament de gas a Ucraïna a començaments del 2006, va quedar clar el rol dominant de Rússia en el mercat enerètic mundial. Rússia utilitza l’argument energètic a l’hora de negociar amb la Unió Europea, que actualment importa el 30% de petroli i el 44% de gas de la seva veïna de l’est. Diversos mitjans de comunicació i analistes de tot el continent denuncien aquesta dependència i insten la UE a buscar proveïdors d’energia alternatius.

La balança del poder

En realitat, tant el nivell de dependència com l’amenaça als interessos europeus poden ser subestimats. En primer lloc, mentre que Ucraïna rep energia a preus favorables, la Unió Europea no gaudeix d’aquest privilegi. La UE paga cares les adquisicions, que representen la meitat dels guanys per exportació de Rússia. I en segon lloc, Rússia depèn més del mercat europeu que a l’inrevés, ja que exporta dos terceres parts del seu petroli i gas a estats membres de la Unió Europea. De fet, si la UE decidís restringir les importacions, seria devastador per a l’economia i els ingressos de Rússia.

A més, Europa ja és lliure de buscar altres proveïdors, però tal i com destacava un estudi recent del Centre de Política Europea, “no està clar que les principals alternatives –Iran, Nigèria, Veneçuela, Algèria i Líbia- siguin més estables, amigables i dignes de confiança que Rússia. Per als russos, no obstant, un canvi d’orientació de les exportacions cap a Xina o els EUA implica alguns riscos. Els costos de producció i de transport serien més alts. Una estimació indica que produir un barril de petroli té un cost d’entre 12 i 14 dòlars a Rússia, mentre que al Pròxim Orient seria d’entre 1 i 1,5, i després, el transport fins a la Xina faria augmentar el preu uns 5 o 7 dòlars més. Canviar de clients seria només rentable si els preus de l’energia fossin alts. Si els preus tornessin a baixar, Rússia tornaria a dependre del mercat europeu.

Taques d’oli en aigües turbulentes

En canvi, malgrat el fort poder de negociació de la UE, els 25 assisteixen acovardits a l’amenaça de Rússia i no condemnen en cap cas les pràctiques dubtosament democràtiques del règim de Putin. Això contrasta, sobretot, amb els durs comentaris que va fer el vicepresident dels EUA, Dick Cheney, el maig passat a Lituània, quan va denunciar la manca de llibertat d’expressió a Rússia.

La realitat, però, és més subtil que tot això. “Hi ha intencions ocultes, per darrere”, destaca Christian Haerpfer, Professor de la Universitat d’Aberdeen. “Els líders europeus accepten Putin com una força estabilitzadora en la política russa, capaç de cooperar en àrees com la lluita contra el crim organitzat i el terrorisme internacional”. La UE necessita una entitat estable i cooperativa a la frontera mentre es consolida el canvi de l’Europa oriental, i la Rússia de Putin ha demostrat ser-ho. Rússia i la UE han aconseguit posar en pràctica un pla d’acció comú per combatre el crim organitzat, a més d’unir esforços per cooperar en països com Moldàvia i l’antiga Iugoslàvia. Europa simplement no ha fet cap esforç conjunt per desafiar la consolidació del poder de Putin.

A causa dels recels per la supressió dels mitjans de comunicació independents, molts líders creuen que la “democràcia controlada” de Putin és la pitjor forma de govern que podria tenir Rússia, a excepció, és clar, de totes les altres que ja han intentat.

I encara més, els líders europeus són conscients de la limitada influència dels agents exteriors, inclosa la UE, en el desenvolupament de la política russa. Havent consolidat el poder, Putin és ara més popular que mai entre la seva gent, i encara ho són més les seves mesures dràstiques en contra dels oligarques, com Berezovsky o Khodorkovsky. I tot i que està obligat a abandonar el poder quan acabi la segona legislatura el 2008, no serà el seu final. En paraules de Charles Clover, excorresponsal del Financial Times a l’antiga Unió Soviètica i autor d’un llibre sobre la ideologia conservadora en la Rússia postcomunista, “el seu successor serà de ben segur un confident escollit meticulosament, i encara que ell tingui prohibit per la Constitució presentar-se a un tercer mandat en la mateixa dècada, potser tornarà a ser candidat el 2012”.

Quin futur ens espera?

Així, de la mateixa manera que Rússia es veu obligada a treballar amb l’emergent UE, Europa ha de col•laborar amb el règim de la nova frontera de l’Est més per pròpia voluntat que no pas per circumstàncies. Així doncs, Europa té més poder de negociació del que realment és percep. A base de diversificar els recursos energètics i fomentar les relacions amb els països de trànsit, pot treure’n encara més profit.

“El vet enemista tothom a la UE”

Entrevista amb Piotr Maciej Kaczyski, jove analista polonès sobre assumptes europeus de l’Institut d’Afers Públics de Varsòvia, sobre les disputes diplomàtiques entre Polònia i Rússia.

Foto micro: Captkim / Flickr