Quan els finlandesos van descobrir que més del 20% de les dones del seu país havien patit violència per part dels seus companys, van tenir un xoc general. L’enquesta, realitzada el 1997 a més de 7.100 dones d’entre 18 i 14 anys, i la primera d’aquesta envergadura a Europa , va treure a la llum una realitat que molts haguessin preferit no veure.

La violència domèstica és per a molts un tema que pertany encara a l’esfera privada de les persones: ningú no n’ha de fer res d’allò que passa darrere les portes d’una llar, ja que forma part de la vida quotidiana. No obstant, les percepcions canvien. Promogut per les organitzacions de dones, aquest canvi oficialitzat a partir de mitjans dels anys 90, s’ha substituït en l’actualitat per grans campanyes públiques, com les d’Amnistia Internacional o del Consell Europeu.

La violència domèstica és diferent de les disputes que poden sorgir en una parella. Es tracta d’una violència contínua, crònica, d’intensitat creixent, que pot anar des d’insults fins la mort. No és només una violència física i sexual, sinó també psicològica i financera. Té un caràcter “estructural” i se l’anomena violència de gènere; una conseqüència d’aquesta societat que produeix models en què l’home pot dominar la seva dona, en què els homes encara són detentors del poder, en què l’agressivitat està tan estesa.

Sense dades

No hi ha cap estadística “oficial” que mesuri l’abast d’aquesta xacra social. Les xifres reflecteixen només l’activitat de la policia o dels jutges, però no són un cens dels actes mateixos. Ara bé, en el cas de la violència domèstica, moltes víctimes que dubten a demanar ajudar a les forces de l’ordre. Quan ho fan, no sempre s’atreveixen a denunciar el seu agressor. I en el transcurs del procés, sovint massa llarg, moltes dones acaben retirant la denúncia.

Va ser només a partir de mitjans dels anys 90 que es van començar a fer enquestes que van donar a conèixer unes dades més fiables. Les xifres dibuixaven un panorama aterridor: a Europa, entre un 20% i un 25% de les dones han patit algun tipus de violència física per part de la seva parella. És a dir, gairebé una de cada 4 dones.

El mite del mascle ibèric

Tanmateix, els homes del sud no són més violents que els del nord, els del Regne Unit o els de França. Arreu del Vell Continent trobem les mateixes xifres aclaparadores.

Als Països Baixos, en una enquesta de 1989, el 20,8% de les dones interrogades van declarar haver estat víctimes al llarg de la seva vida per part de la seva parella o exparella masculina (violència unilateral) i el 13% eren víctimes d’abusos sexuals o físics en la mateixa època en què es va realitzar l’enquesta. El 1998, a Finlàndia, el 22% de les dones casades o que convivien amb la parella van confessar ser víctimes de violència o d’amenaces dels seus companys actuals, a diferència del 9% de l’any anterior. A França, la situació no és molt millor, amb 6 morts al mes atribuïdes a la violència domèstica.

Més a l’est, a Lituània, una enquesta realitzada el 1999 va revelar que el 42,4% de les dones que vivien en parella afirmaven ser víctimes de violència per part dels seus companys. A Hongria, mort una dona cada setmana a mans de la seva parella; a Polònia, el 1996 el 18% de les dones reconeixien patir violència domèstica: el 9% de manera esporàdica i el 9% regularment.

Una altra dada: no hi ha cap classe cultural, cap zona geogràfica o franja d’edat que es salvi d’aquesta brutalitat domèstica. La violència és uniforme. I encara més, contràriament a allò que es pot pensar, no està lligada ni a la pobresa, ni a l’alcohol ni a la droga.

El que sí canvia segons el país és l’actuació i la vitalitat de les associacions i les accions de la societat civil i política. Si tenim la impressió que el mascle ibèric és el més violent, és només perquè les associacions espanyoles s’han mobilitzat enormement per canviar la legislació.

Diferents reaccions

Hi ha diferències notables entre les polítiques i les mesures que s’han pres. Tres països han adoptat un Pla Nacional d’Acció per lluitar contra totes les formes de violència contra les dones: Alemanya, Espanya i Suècia. Vuit països han engegat un Pla d’Acció contra la violència en general: Bèlgica, Croàcia, Dinamarca, Letònia, els Països Baixos, Polònia i Portugal. I només nou països han dedicat un pressupost especial per aquest pla d’acció. Mentre que Dinamarca o Suècia tenen molts centres d’acollida per atendre les dones afectades, hi ha alguns països dels Vint-i-cinc que no en tenen cap.

La violència contra les dones és un obstacle de més cap a la igualtat entre dones i homes. De moment, la Unió Europea només ha posat en marxa el programa Dafne, que finança els projectes contra la violència contra els infants i les dones. Fins ara, aquest tema és competència dels Estats membres. El Parlament Europeu demana des de fa temps un any dedicat a la lluita contra la violència que pateixen les dones i un “full de ruta cap a la igualtat”. Ja va sent hora que s’actuï d’una manera més activa i que hi hagi una veritable legislació europea que protegeixi les dones, sensibilitzi els homes i sancioni els agressors.