El maig passat, el seu llibre figurava entre els deu llibres més llegits del rànquing del diari Corriere della Sera. A la secció de llibres italians. Però ell es diu Amara Lakhous i ve d’Algèria. Ha estat la revelació literària de l’any. I amb Scontro di civiltà per un ascensore a Piazza Vittorio (Xoc de cultures per un ascensor a Piazza Vittorio) parla amb ironia i sarcasme d’un homicidi en el barri més multicultural de Roma. La novel·la retrata el caràcter i les picabaralles dels personatges més murris. “He viscut sis anys a Piazza Vittorio”, explica Lakhous a la prestigiosa seu de l’Associació de Premsa Estrangera de Roma, “i les coses que hi vaig veure fa deu anys, les he trobat anys després a altres llocs: és una mena de “laboratori del futur”, un prototip de la convivència intercultural”.

“A Roma et sents com a casa, un estranger entre estrangers”

Amara Lakhous s’estima aquest barri, però també Roma en general, la ciutat on viu des de fa uns deu anys. “A Roma et sents com a casa, un estranger entre estrangers. Crec que l’acollida que es fa dels estrangers es part de la història d’aquesta ciutat”. A Lakhous, Itàlia li ha donat des del principi un sentiment de “llibertat” que, tal i com ha explicat a la revista Left, mai no hauria sentit a França, on Algèria està estigmatitzada per ser una excolònia. Justament aquest mes de novembre, ha tornat a “casa”, convidat a la Fira del Llibre d’Algèria. Però ell està tan integrat a Itàlia, que a Algèria hi ha anat com a convidat per l’Institut Italià de Cultura. Per altra banda, en el seu nou llibre, Scontro di civiltà es noten les influències de les seves dues grans passions: el gènere cinematogràfic de la comèdia italiana i l’obra mestra de l’escriptor Carlo Emilio Gadda, Quer pasticciaccio brutto de via Merulana. Gadda utilitza un llenguatge anomenat Pastiche, en què barreja argot, tres dialectes romans, paraules estrangeres, referències clàssiques i paròdies.

Distància i contaminació lingüística

A aquest caràcter italià, però, Lakhous hi afegeix dos ingredients típics de la literatura sorgida de la immigració. El primer és la mirada fresca i la distància per explicar la realitat: “L’escriptor immigrant recull els detalls que normalment s’escapen a la vista o que es donen per suposat per aquells que els coneixen de tota la vida”. El segon avantatge és l’experimentació lingüística: “L’escriptor que ha immigrat transposa a la llengua d’acollida les imatges, els proverbis i les expressions de la seva llengua d’origen, enriquint d’aquesta manera la llengua del país que l’acull”. Però allò que a Lakhous no li agrada de l’anomenada “literatura emigrant” és “la tendència a l’autobiografia: dels immigrants s’esperava només que expliquessin la seva vida, les seves experiències, les tribulacions i les denúncies”.

Un escarni de “l’Occident” de Berlusconi i Pera

Això no vol dir que l’escriptor s’oblidi dels seus orígens, tot el contrari. Amara Lakhous acaba de tornar de la presentació del Dossier estadístic sobre la immigració de Cáritas, la bíblia dels qui s’ocupen de la immigració a Itàlia. Treballa com a guionista per a un programa de televisió sobre la immigració que s’emetrà la propera primavera. També està escrivint la tesi de doctorat en antropologia a la Universitat de Roma, amb el títol: Viure l’Islam en condicions minoritàries. El cas de la primera generació dels immigrants musulmans àrabs a Itàlia. A més, és periodista i ha treballat durant tres anys per a l’agencia de premsa AdnKronos International.

La seva biografia revela que a banda d’estudiar-la, la immigració l’ha viscuda en la seva pròpia pell, i sobretot la discriminació de la societat d’acollida: “Els italians encara tenen un gran problema per acceptar el tema de la immigració”, sosté. “Penso que encara no han assimilat del tot els dos moments migratoris que han marcat la seva història: la immigració estrangera i la immigració meridional. Itàlia, doncs, ha tingut la mateixa dificultat d’assimilar la cultura musulmana actual que la siciliana, tant a nivell històric com cultural.” I no estalvia comentaris a l’hora de parla del govern precedent. “Durant l’última legislatura, “l’enfrontament amb l’Islam” va convertir-se en una cosa institucional. La declaració de Berlusconi sobre la superioritat de la civilització occidental, el “Manifest per Occident” de Pera (expresident del Senat) o la samarreta que va cremar a la TV el ministre Calderoli (amb una caricatura de Mahoma) són la prova que el poder polític és responsable de la teoria del xoc de civilitzacions”.

Immigració controlada per Europa

Pel que fa a Europa, es manté escèptic: “Encara que molts creguin que la immigració és un problema europeu, en realitat es tracta d’un problema que està estretament lligat a la política interna, a les campanyes electorals. Els polítics l’utilitzen per justificar la insatisfacció dels ciutadans cap a “allò que és diferent”, a focalitzar l’atenció mediàtica que fa passar a un segon pla altres qüestions candents de política interna, però més incòmodes. Resumint, és un tema massa important i carregat de significats a nivell nacional perquè els governs en deleguin la gestió a Brussel•les”.

Lakhous ha fet servir l’estilogràfica com a arma per ironitzar sobre les alarmes mediàtiques de l’anomenat “xoc de cultures”: la primera part del títol del seu llibre, de fet, fa referència a la coneguda tesi de Samuel Huntington. Però el “xoc” amaga en realitat una altra cosa… “El xoc és més virtual que real. Parlar de ‘xoc cultural’ és a aquestes alçades un tema recurrent com parlar del temps o criticar el govern. N’hi ha que parlen del xoc de civilitzacions per no parlar d’altres problemes seriosos com la integració dels immigrants musulmans, que requeririen, de fet, reflexions molt més profundes”.

En comptes de xoc, Amara Lakhous es refereix al “malentès constructiu del qual sorgeix el diàleg. El pitjor que pot passar entre dues cultures és la indiferència. De la mateixa manera que les autopistes són avorrides, perquè hi ha un únic sentit. Les carreteres amb encreuaments, en canvi, ens ofereixen sorpreses i noves rutes per explorar”.