Amb un galop ràpid i marcat, Xarxanbek s’enfila va cap a les altes muntanyes kirguises que dominen els vells caravanserralls, refugis per a viatgers, de Tash Rabat. Bufa un vent sec i fred sobre el sostre de l’Àsia central. El sol pica i crema. En aquest univers verge, envoltat d’un silenci pur, l’existència sembla sovint una lluita per sobreviure, entre tempestes de neu i immensitats inhòspites.

Els viatgers diuen sovint que el Kirguizistan és la “petita Suïssa de l’Àsia Central” per les seves superbes muntanyes que recorden els Alps i els seus llacs transparents. I segurament també perquè el país ha estat durant molt temps el més democràtic de l’Àsia Central des de la seva independència, que només data del 1991, després de la desintegració de la Unió Soviètica. Tanmateix, la vida quotidiana dels kirguisos no té res a veure amb la dels suïssos. Malgrat la famosa “Revolució de les tulipes” del març de 2005 que va posar fi al regnat del president Askar Akaïev, les coses han canviat poc.

Una feina extenuant

Els iacs, els bens i les vaques de Xarxanbek pasturen tranquil·lament i aprofiten els primers brins d’herba primaverals que broten entremig de les últimes plaques de neu; una neu que cobreix la vall set mesos l’any. A cavall, el xaban –pastor kirguís- s’ha acostumat a passejar el bestiar cada dia: vigila que els animals no vagin massa lluny o que no n’hi hagi cap de ferit. A la primavera, període de reproducció, les cries i les femelles embarassades requereixen una atenció particular.

Fa dos anys, Xarxanbek va decidir abandonar la seva feina al gran “Dordoy Bazar” de la capital, Bixkek, per instal·lar-se a la vall verge de Tash Rabat. “Prefereixo treballar aquí, per res del món no tornaria a Bixkek”. Havent heretat el bestiar del seu pare, Xarxanbek avui té 200 iacs, més de 250 bens i una desena de vaques per cobrir “les necessitats de llet, mantega, nata i carn de la família”.

Ocupar-se de més de 450 caps de bestiar no és un treball fàcil per un home sol. Entre munyir les vaques, ocupar-se dels parts i les ferides dels animals, l’esquilada de la llana, tancar el bestiar cada vespre al clos,… Xarxanbek no sap què són els dies de vacances. Amb una temperatura de - 45ºC a l’hivern i 40ºC a l’estiu, viu a la seva petita “casa” feta de toves: dues habitacions sense aigua corrent ni electricitat. Una ràdio petita que funciona amb piles fa equilibris a l’ampit d’una de les dues finestres de l’habitació principal i li fa companyia. Sota l’estufa, alimentada dia i nit gràcies a una barreja de buina, fem i terra, hi dorm un dels seus tres gossos fidels.

MTV

Malgrat les condiciones extremes, Xarxanbek diu que s’estima la feina. Mentre calcula el preu dels animals, se li anima la cara torrada pel sol i el vent glacial. Els seus llavis tallats esbossen un somriure. Quan arriba a pesar 250 quilos, un iac es ven per 300 dòlars i un be per 100. Criar 200 iacs pot donar-te molts diners.

“Quan venc un animal, arracono uns quants diners. Vaig al bar i potser a la discoteca, però torno d’hora perquè prefereixo quedar-me aquí”. Que difícil, imaginar-se una discoteca en aquest paisatge salvatge. Tot i això, els costums a Bixkek són molt més liberals que en d’altres capitals veïnes: infraestructures modernes, noies amb minifaldilla fumant al carrer, cultura MTV o parelles que es fan petons en públic. La influència dels immigrants russos en temes d’anticonceptius o d’unions lliures es percep en l’ambient, així com també la pràctica de la religió xamanista.

Encara que la capital sigui lluny de la caseta de Xarxanbek –a un dia en cotxe-, és cert que els kirguisos, un poble de nòmades que té més de 80 ètnies, sempre han estat més oberts i acollidors que els seus veïns.

Durant la seva última excursió a la ciutat, Xarxanbek es va comprar uns prismàtics russos per 50 dòlars, i els porta orgullosament penjats al coll. De sobte passa una ombra per la cara d’aquest genet lliure: no és la nostàlgia per la vida trepidant de la ciutat el que li pesa, sinó l’absència d’una presència femenina. “De vegades és difícil”, confessa.

D’aquí a un mes, la vall estarà plena de cabanyes i famílies vingudes dels pobles de Naryn, Kara-Suu i At-Bashy que pujaran el seu bestiar perquè pasturi durant l’estiu. “A les famílies que vénen hi ha com a mínim 5 noies joves i entre elles hi ha la meva”, deixa anar amb la cara contenta i envermellida, tot i que sap que serà difícil casar-s’hi i després convèncer-la que vingui a viure aquí tot l’any. “No és una feina, senzillament és la meva vida. M’estimo les muntanyes, els meus animals, el sol. Per què hauria de fer una altra cosa? No està bé així?”