Més de 500 participants, formats per una selecció de comissaris de la UE, mandataris polítics i promotors de la cultura de diversos països d’Europa, es van reunir a Berlín entre el 17 i el 19 de novembre per parlar sobre com es podria “donar una ànima a Europa”. La trobada va ser un intensiu intercanvi d’idees per definir com la cultura pot aconseguir fer de la Unió Europea un èxit.

Una gran meta, una aspiració molt exigent. La conferència, organitzada per agències comercials, va reunir nombroses personalitats com l’expresident alemany Richard von Weizsäcker, el polític polonès ja retirat Bronislaw Geremek, el mecenes hongarès George Soros i el realitzador alemany Wim Wenders per debatre sobre la cooperació i la unitat a Europa. Un escenari idoni per intensificar el diàleg entre cultura i política.

El president de la Comissió Europea, José Manuel Barrosso, va destacar la importància de la llibertat, la humanitat i la tolerància com a base de tota societat. “Defensem la llibertat fent valer el nostre dret a somiar en una Europa democràtica, tolerant i unida en la pau”, va dir. Es tracta, ara més que mai, de reforçar la dimensió cultural de la Unió Europea.

Volker Hassemer, un dels propulsors de la conferència, va subratllar que la seva preocupació no era promoure les empreses culturals sinó la cultura europea, declarant: “No fem lobby cultural quan diem que Europa hauria d’aprofitar el poder de la cultura per reforçar el seu propi progrés”. Ell i els seus aliats volen, amb l’ajuda de la societat civil, ser els impulsors d’Europa.

“Tempus fugit”

Però, tot i aquests objectius tan ambiciosos i les declaracions conciliadores, al final, la idea fonamental de la conferència, que era possibilitar la conversa entre política i cultura, gairebé ni es va tenir en compte. I és que, per aconseguir que hi hagi un intercanvi d’idees constructiu no n’hi ha prou en què les condicions siguin òptimes. És essencial que, a part de donar discursos sobre el valor de la cultura, hi hagi també un espai i un temps per escoltar les crítiques que se’n puguin fer.

L’organització de l’esdeveniment, doncs, no va deixar gaire lloc per aquestes crítiques. En general hi havia fòrums de discussió, en els quals polítics d’alt rànquing, en actiu i retirats, podien esplaiar-se a expressar la seva opinió sobre la cultura europea. En canvi, altres participants també importants, arribats de tot arreu d’Europa, s’havien de conformar amb uns pocs minuts. Per a alguns personatges de renom com Avi Primor, l’ambaixador d’Israel a Alemanya, això va ser indignant. Menys ponents hauria probablement millorat la qualitat dels debats.

Normalment aquesta mena de trobades ofereixen, més que res, l’oportunitat de fer contactes durant les (opulentes) recepcions o les pauses. Però els polítics, que hi van anar només per fer la seva conferència, van mantenir-se al marge. Només alguns dels representants europeus van ser l’excepció. Sobretot, Hans-Gert Pöttering, president del Comitè de Govern per a les Iniciatives, i l’exministre francès de cultura, Jacques Toubon.

Confusió conceptual

A mesura que es confonien els conceptes, van sorgir les crítiques durant la conferència. Quan els conferenciants parlaven d’Europa, es referien a la UE? Què entenien per “cultura” i per “valors europeus”? En moltes de les declaracions, l’ambigüitat era evident. Es va parlar molt de la importància de la traducció, però potser hagués estat millor definir clarament els termes abans de posar-se a traduir-los.

El que determinarà l’èxit de la conferència serà l’eco que tingui i la seva integració en el debat polític. Com s’ha demostrat a Berlín, hi ha molt d’interès a fomentar la iniciativa i concretar aquests projectes. Les idees ja són sobre la taula. Només cal que els organitzadors es comprometin, perquè tal com va resumir Wim Wenders, la cultura és “el ciment, la cola, allò que dóna sentit al sentiment europeu!”. Ara per ara, però, ningú sembla interessar-se en un mercat interior comú de la cultura.