El proper 3 de desembre, l’actual president de Veneçuela, Hugo Chávez, de 52 anys, s’enfronta al candidat de l’oposició unificada veneçolana, el socialdemòcrata Manuel Rosales. Després d’intentar un cop d’estat fallit l’any 1992, Hugo Chávez va arribar a la presidència l’any 1999, a través d’eleccions lliures, amb una nova constitució que dóna lloc a la “Cinquena República”, anomenada República Bolivariana de Veneçuela.

Amistats polèmiques

“Aquest senyor és el meu germà i tan de bo sigui el meu company de lluita”. Va dir el president d’Iran Ahmadineyad, l’estiu passat, en referència a Hugo Chávez. A Chávez no li falten amics de dubtosa trajectòria democràtica, com ara el president bielorús Lukashenko o el cubà Fidel Castro. En referència a aquestes amistats, el membre de l’oposició Manuel Rosales ja ha declarat :“Si em maten tothom sabrà que ha estat Chávez”.

Perpetrar-se en el poder

El parlament veneçolà està format per partits afins a la “Revolució Bolivariana”, tal com defineix Chávez el seu govern, en referència a l’alliberador d’Amèrica Llatina, Simón Bolívar. A les últimes eleccions, l’oposició es va retirar en un intent de deslegitimar Chávez. José Joaquín Urías, lletrat del Tribunal Constitucional d’Espanya, que va assessorar el govern chavista l’any 2001, afirma: “Chávez està interessat en què l’oposició no es retiri i guanyi més protagonisme parlamentari per una qüestió d’imatge internacional”. A tot això, el periodista espanyol Raúl Bocanegra, que acaba de tornar de Veneçuela, afegeix: “El chavistes volen que l’oposició entri al parlament per pragmatisme: els últims llocs de les llistes electorals es confeccionen amb gent poc preparada per a la política”. Com que els partits de Chávez van guanyar tots els escons, la qualitat del debat parlamentari trontolla.

Si Chávez guanyés les eleccions, altre cop, es perpetraria en el poder fins a 15 anys. José Joaquín Urías explica: “Chávez ja ha dit altres vegades que el seu projecte necessita molt de temps. No seria l’únic en governar molts anys” (Felipe González i François Mitterrand van governar durant 14 anys i Helmut Kohl durant 16). Urías acaba dient que el seu règim és molt “personalista” i la seva figura “difícil de substituir”.

De populisme a progressisme?

La constitució de 1999 preveu, a la meitat d’un govern, la possibilitat de fer un referèndum per revocar els càrrecs polítics electes. Una mesura d’abast democràtic molt desestabilitzadora que l’oposició va utilitzar sense èxit contra Chávez l’any 2004. “Des de llavors”, segueix Urías, “Chávez és cada vegada menys populista i més progressista, ja que l’oposició va ensorrar-se i per fi el president es va posar a governar”. Un enginyer espanyol present durant la campanya electoral, Sergio Pascual, afirma que el pla d’infraestrctues de Chávez és “enorme”. El problema, matisa, “és que hi ha molts oportunistes i hi ha un grau de corrupció important”.

Les televisions privades i els grans diaris del país – com ara El Universal i El Nacional - que estan en mans afins a l’oposició, no permeten al president veneçolà divulgar la seva acció de govern. Per això, cada setmana apareix a la cadena pública de televisió per explicar, durant hores, les seves iniciatives. “Utilitza un llenguatge col•loquial perquè la gent humil s’identifiqui amb ell”, s’indigna Carlos Armas, estudiant d’odontologia a Caracas. “És més populista del que mai ho ha estat ningú”. Per aquest jove, que es declara apolític, “el govern no actua de forma democràtica. El diputat chavista, Luís Tascón, va elaborar una llista amb els noms de les persones que havien sol•licitat, a través de firma, el referent abrogatiu contra Chávez l’any 2004, i ara se’ls veta a les empreses públiques”. La parella d’Armas, Claire Olmer, sosté: “Si Chávez torna a guanyar, marxarem del país”.

“El fet que pot resultar més estrany per un europeu”, comenta Raúl Bocanegra, “és el llenguatge de quarter de Chávez”. Sovint parla de “Veneçuela en marxa!”, de “complot contra les eleccions” o de “front contra la pobresa”.

A Veneçuela trobem indicis de la manca de confiança de la gent en l’economia. El 51% de la població viu de l’economia informal i el 90% dels préstecs són a curt termini. Davant d’aquesta perspectiva, Hugo Chávez no ha sabut trobar cap altra manera d’animar la població que no sigui recuperant les consignes del seu passat militar, amb el risc de polaritzar la societat.

La integració europea, possible referent?

El president veneçolà no només se serveix dels discursos. Per transformar el país, ha expropiat terres i indústries sense explotar per entregar-les a camperols i grups de treballadors que les tornen a posar en marxa, argumentant que “la propietat privada ha d’estar subordinada a l’interès públic”. Res que no aparegui a la majoria de constitucions europees. A tot això s’ha d’afegir que alguns dels seus referents són Simón Bolívar – qui en el seu dia va voler unificar Amèrica Llatina en un sol país – i alguns exemples d’integració econòmica de la UE. En el seu procés d’integració econòmica progressiu, Chávez s’ha adherit al 2006 al Mercosur . Veneçuela també pertany, juntament amb Cuba i Bolívia, a l’ALBA (Alternativa Bolivariana de les Amèriques), una zona de cooperació de recursos mèdics i petrolífics. L’ALBA ha permès – a canvi de l’enviament de 92.000 barrils de petroli cada dia a Cuba – que 30.000 especialistes cubans treballin a Venezuela al departament de Salut, d’Educació i d’Esport. A Chávez només li falta reclamar eleccions lliures a Cuba.