Sevilla, són més de les quatre de la tarda. El cel gris i ennuvolat. Una hora tarda per alguns és el moment escollit per a la presentació de Shooting Stars. Són les joves promeses del cinema europeu que cada any presenta European Film Promotion a la Berlinale (l’oficina de promoció del cinema europeu) –amb el finançament del programa europeu MEDIA– dins el Festival de Cinema Europeu de Sevilla, celebrat del 3 a l’11 de novembre. Han arribat des d’Estònia o Bulgària, passant per Finlàndia o també Suïssa i Portugal, i venen a promocionar-se al certamen sevillà.

Ruth Negga forma part d’aquestes noves promeses de la gran pantalla europea. Va néixer a Addis Abeba, de mare irlandesa, i el seu pare, d’origen etíop, va morir en un accident de cotxe quan ella tenia set anys. Arrelada a Dublín, aquesta jove mestissa va estudiar art dramàtic al Trinity College i ja s’ha guanyat l’afecte de la crítica pels seus papers en diferents obres. Del teatre afirma: “Et paguen una merda i és molt dur; exigeix un compromís total, mental, físic i emocional”.

L’actriu sembla decidida a passar per la vida sense quedar-se amb les mans buides. Amb només vint anys, ja ha estat nominada als premis Oliver de teatre: “Quan vaig saber que no havia guanyat, vaig endur-me els coberts del sopar de gala a casa”, recorda, múrria. De la seva Àfrica natal, d’on va marxar als quatre anys, diu: “A Etiòpia la pobresa ho devorava tot, es podia olorar i sentir la misèria” i afegeix que no podia entendre “com podem quedar-nos asseguts a les nostres cases de classe mitjana, davant la televisió, sense fer-hi res i criticant, a més, gent com Bob Geldoff i la seva campanya per ajudar a Àfrica”. De la seva doble cultura conserva una gran llibertat artística: “Per ara, no m’haig de preocupar perquè m’encasellin, ja que fins al moment no hi havia papers de personatges mestissos a Irlanda. És diferent d’Anglaterra, on sí existeixen aquests rols i de seguida t’etiqueten”.

Va ser el drama social Capital Letters, de Ciarán O’Connor, l’obra que va marcar el seu inici a la gran pantalla amb el paper de Taiwo, una jove sense papers en una fugida constant. També ha participat a Isolation, de Billy O’Brien, i en altres papers secundaris. Segons ella, no és el mateix actuar a l’escenari que al cinema: “Davant la càmera és més difícil, ja que has de dominar molts detalls tècnics; t’has d’acostumar als primers plans i als aparells que et segueixen a tot arreu”. Avui, Ruth Negga està a Sevilla representant la pel•lícula Breakfast On Pluto, del seu compatriota Neil Jordan. Aquest director, de 56 anys, no escatima elogis per a la jove actriu: “No sabia gaire cosa d’ella quan es va presentar a l’audició, però després de veure-la un minut actuant, vaig decidir canviar el guió perquè pogués interpretar un paper a la pel•lícula”.

Nominació als ‘Oscars Europeus’

Li demano que parli més de les seves expectatives sobre la Berlinale. “Coneixes gent molt interessant i això et fa pensar. Sempre va bé que parlin de nosaltres. És una oportunitat per donar suport a una nova generació d’actors”, em tradueix una de les intèrprets del Festival. Com acostuma a dir molt sovint en les seves entrevistes, “en el món de l’actuació s’ha de tenir sort i estar en el lloc indicat en el moment oportú”.

A Breakfast on Pluto –nominada per l’Acadèmia de Cinema Europeu en la categoria de millor pel•lícula- Negga interpreta el personatge de Charlie. La pel•lícula tracta la història d’un noi orfe, a qui li agrada transvestir-se i marxa cap al Londres dels setanta per trobar la seva mare. Al final, acaba enredat en un complot del grup terrorista IRA. Una obra original i lleugerament kitsch que barreja costura i glam-rock. El director del film, Neil Jordan, l’ha comparat amb el Càndid de Voltaire, “ja que el protagonista creu que tot acaba sempre bé i es va adonant de què molt sovint no és així”.

“Estic paralitzada per l’alegria. És una pel•lícula que realment t’arriba al cor. Té un guió fantàstic! A més, també hi col•labora un meravellós elenc d’actors irlandesos”, subratlla Negga, referint-se a Liam Neeson o Stephen Rea. Sense deixar de somriure, Negga explica com veu això de treballar a Hollywood o Europa: “Els actors de parla anglesa sempre miren cap al mercat d’Estats Units. Crec que no hauria de ser així”. No obstant, en alguna ocasió, Negga ha declarat que s’havia decidit per l’ofici d’actriu “mirant pel•lícules americanes com El Guardaespatlles (The Bodyguard)”.

Negga: “M’encantaria treballar amb Almodóvar”

Deixant-se endur per l’entusiasme d’estar a Espanya, Negga confessa la seva admiració pels realitzadors europeus i expressa el seu desig de treballar amb Almodóvar. “Sé que tots ho diuen, però les seves pel•lícules són una celebració de les dones”. Sembla entusiasmar-se amb la idea i continua argumentant: “Els grans papers són per a les dones i és molt interessant perquè no hi ha clixé. Se salta la norma”. També li agraden pel•lícules com “¡Jamón, Jamón!”, exclama directament en espanyol, tot i confondre’s de director. Quan un fotògraf la corregeix i li diu que aquesta era del director català Bigas Luna, es ruboritza i es tapa la mà amb la boca, abans de disculpar-se del seu lapsus. Hi ha descuits molt pitjors. Com quan s’obliden els títols, els actors i els guionistes, que molt sovint queden només com a efímera carn de festival. Ruth Negga espera poder continuar donant raons perquè tothom la recordi.