Mentre John Joyce es dóna la volta, estén el braç i assenyala un punt en la distància, el bastó que té en la motxilla oscil•la perillosament sobre el seu cos. Aquest jubilat irlandès realitza excursions guiades a títol honorífic al futur Parc Olímpic a Newham, la zona est de Londres, encara que els Jocs de 2012 encara quedin lluny.

“Al començar l’excursió, la gent sempre pensa que veurà alguna cosa”, explica Joyce, “però l’única cosa en què s’està treballant és en el cablejat subterrani”, diu, assenyalant els pals de les línies d’alta tensió, on pengen els cables. El recorregut condueix a l’Estadi Olímpic, avui encara un terreny erm, i creua pel que serà la zona d’aparcament, on encara hi ha fàbriques. Joyce assenyala un edifici singular que reflecteix tonalitats vermelles sota la llum de tardor. “A l’altre costat es troba Clay’s Lane”, explica.

Soroll i preus més alts

Clay’s Lane és un conjunt de cases de maó vermell, enclavat sobre un puig que abans era un abocador i envoltat de fàbriques, premses de ferralla i cremadors que acomiaden una forta olor a peix. Per a Ian Sandison, de 58 anys, Clay’s Lane és el seu últim refugi. Era vagabund fins que va arribar a la comunitat al 2002. Però Clay’s Lane ha de cedir el pas al Recinte Olímpic. Com a president de la comunitat, Sandison administra el trasllat. El temps vola, al juny del 2007 els 450 veïns han de desapareixer. A més, en el puig de Clay’s Lane s’ha trobat tori, un element radioactiu. La troballa encarirà les obres de les Olimpíades, doncs s’ha de netejar el sòl.

Per descomptat no es quedaran al carrer. La primavera passada, l’Agència de Desenvolupament de Londres (LDA), responsable de la provisió dels terrenys per als Jocs, els va proposar el districte dels Docklands com a solució, una zona amb vista directes al Tàmesi. No obstant, hi ha diversos inconvenients. “Els Docklands es troben a l’entrada de l’aeroport City Airport”, explica Julian Cheyne, un dels veïns. “El preu del lloguer es multiplicaria per dos en relació al que paguen ara”, calcula Sandison.

Xocolata durant 38 anys

El pressupost original era d’aproximadament 5.500 milions d’euros. A causa d’un augment dels costos, el Comitè de Planificació va haver d’afegir prop de 1,5 milions d’euros a la suma inicial. A més, van oblidar afegir l’Iva i ara se sap que l’Estadi Olímpic també costa més diners del previst. En lloc dels 366 milions d’euros previstos al principi, costarà més de 400 milions. Els Jocs Olímpics li costen a cada londinenc 20 lliures a l’any. O, segons l’alcalde de Londres, Ken Livingstone, “una tableta de xocolata a la setmana per persona durant 38 anys”.

No només els veïns de Clay’s Lane es manifesten contra la planificació olímpica. Els cridats Travellers (titirimundis) viuen des de fa gairebé 35 anys en caravanes al costat de Clay’s Lane i han de buscar una nova llar. En altres zones, els ciutadans han emprès iniciatives contra el trasllat de pistes de bàsquet i la reforma de parcs.

El recorregut creua també per un carrer brut i ple de ferralla. John Joyce s’ho pren amb calma: “Es desmuntaran totes les fàbriques, també els dipòsits d’allà”. Joyce assenyala cap al nord a una sèrie de cases baixes amb teulades rodones i marrons. “Allà, molt a prop de l’estació de Stratford, instal•laran les piscines”.

Aprendre dels errors

Stratford serà la porta d’entrada al món olímpic. “Ask me about the 2012 Games”, es pot llegir a les samarretes dels voluntaris que romanen davant l’estació. John Regis s’ha associat als treballadors de l’Olympic Delivery Authority (ODA), empresa encarregada de les infraestructures. L’ex atleta mundial ha participat amb Anglaterra en tres Jocs Olímpics.

Regis és tot un professional dels mitjans de comunicació i no dubta en mostrar-se somrient a cada ocasió que se li ofereix. Londres també haurà d’ensenyar el seu millor perfil quan tot el món la miri. Regis vol ajudar en això. Va estar present en els Jocs de Sydney i Atenes com a coordinador de joves talents. “Volem aprendre de tots els Jocs i quedar-nos amb el millor. A Atenes vaig aprendre que cal ser puntuals”.

Als Jocs d’Atenes es van necessitar quantitats ingents d’acer per a les obres de l’arquitecte Calatrava. No es va poder cobrir la zona d’esports nàutics perquè la coberta de cristall no es va acabar a temps. Alguna cosa així no pot passar a Londres. “2-4-1“ és la fórmula màgica. La planificació dura dos anys, de 2005 a 2007, li segueix una fase de construcció de 4 anys i al 2011 s’han de provar les instal•lacions. A Atenes les instal•lacions no es van concebre per a una explotació turística posterior i poc a poc es deterioren. A Londres s’ha de pensar en la gestió de les instal•lacions després de les Olimpíades, tal com es va fer a Barcelona al 1992. ODA també vol, igual que els espanyols, despertar l’interès dels londinencs per l’esdeveniment.

Promeses buides

“Els veïns no es beneficiaran en absolut”, preveu un periodista local, que no vol facilitar el seu nom. Les promeses de 9.000 nous habitatges i 12.000 noves ocupacions només en el Parc Olímpic són massa ambicioses segons ell, i podria tenir raó. La Cambra de comerç i Indústria de Londres assumeix en un informe que seran sobretot els ciutadans d’Europa de l’Est els quals entrin en acció. Estan preparats per treballar més dur per menys diners.

L’ajuntament de Londres ja volia renovar Clay’s Lane abans de la decisió Olímpica. “Els jocs només han provocat una acceleració del procés”, afirma el periodista. Londres ja tenia, abans de l’adjudicació dels Jocs, la preferència respecte a París, doncs el concepte global de les obres de la ciutat va convèncer al Comitè Olímpic.

John Joyce no espera molt dels Jocs. “Podria treure molt més benefici si vengués la meva casa”. El preu dels terrenys ja està pels núvols. Però Joyce està content, vol gaudir de la seva jubilació i continuar amb els passejos. S’alegra davant el 2012 i espera poder oferir els seus recorreguts durant els Jocs, del 27 de juliol de 20012 fins al 12 d’agost. Llavors, segur que podrà ensenyar molt més.