Va ser amb un besamans que el novembre passat Jacques Chirac, actual president francès, va rebre la cancellera alemanya, Angela Merkel, durant la seva visita a París l’endemà de la seva elecció. Malgrat aquesta rebuda digna d’un cavaller, les relacions entre Chirac i Merkel s’han anat deteriorant. Dins les decisions de la Unió Europea: el projecte de la constitució europea, la política econòmica, les relacions amb els EUA, la integració dels “petits”; sorgeixen les disputes entre una parella que no s’atrau tant. El seu objectiu segueix sent el mateix: garantir la pau de les unions al si d’un espai europeu cada cop més ampli. Tanmateix, alguns diuen que Merkel i Chirac passen per mals moments.

La relació Chirac-Merkel no té res a veure amb l’entesa gairebé funcional que regnava entre François Mitterrand i Helmut Kohl o entre Konard Adenauer i Charles de Gaulle. Els dos dirigents actuals s’inscriuen en el ‘modus operanding’ actual: més qüestionaments, més explicacions i una voluntat d’obertura envers els altres aliats.

Un triangle ranc

Una unió no es manté si no es té un projecte comú i si els seus components no saben adaptar-se. Immediatament després de la reunificació alemanya, Polònia va esdevenir-ne el veí directe. Una Polònia que ja mantenia relacions tenses amb Berlín. Va ser d’aquesta manera que va néixer el Triangle de Weimar

el 1991. Mentre es produïa la reconciliació franco-alemanya, amb Polònia, la nova cooperació trilateral va imposar una redefinició d’aquesta unió.

Des d’aleshores, sembla que París i Berlín hagin vist de manera diferent el futur del continent europeu. Kohl es decantava cap a les antigues democràcies populars de l’ex bloc comunista i desitjava acollir el més ràpid possible al si de la CEE la República Txeca, Polònia i Hongria. Miterrand, més realista, privilegiava una “confederació d’Estat” i preveia un llarg procés d’ampliació de deu anys.

Deu anys més tard, la unió franco-alemanya ha canviat considerablement, de la mateixa manera que la seva relació amb Polònia. Varsòvia va entrar a la Unió Europea el 2004, però no sense rebombori. Les declaracions que Jacques Chirac va fer el 2003 contra els signants de la “carta dels 8” van suscitar un veritable malestar per part de l’opinió pública polonesa i van provar, una vegada més, que els “grans” miren per sobre de l’espatlla els “petits”. Chirac va dir, respecte els nouvinguts, que havien perdut l’ocasió de “quedar-se callats”. Després d’aquest pas en fals, Chirac ha hagut de dissipar la idea de què el tàndem motriu franco-alemany vol imposar-se davant dels nous països. En entreveure’s el “no” al referèndum de la constitució europea, Chirac va reunir-se ràpidament amb els dos membres del Triangle de Weimar a Nancy, el maig del 2005. Schröder, Kwasniewski i Chirac, units, parlaven aleshores amb una sola veu.

Merkel guarda les distàncies

Angela Merkel no és Gerhard Schröder. La nova situació no té res a veure amb les abraçades entre el president francès i l’excanceller. La Primera Dama alemanya és més reservada. Per molt que les relacions siguin de cortesia, la cancellera diu obertament que no té cap intenció de limitar-se a aquest única relació privilegiada. S’ha acabat l’exclusivitat franco-alemanya.

Després del fracàs del referèndum de la constitució europea, els dirigents francesos van manifestar el seu desig de posar-se a treballar en els elements que més els interessaven del projecte. Ni parlar-ne d’ esbocinar el tractat, responen els alemanys. Ni parlar-ne de baixar l’IVA al sector de la restauració (fins i tot, la cancellera vol augmentar-lo en el seu país).

D’altra banda, per Merkel, el primer ministre francès, Dominique de Villepin, representa el capdavanter d’una política franco-alemanya antiamericana, que la cancellera no ha apreciat mai. Per la seva banda, Chirac consenteix Rússia, fent ulls clucs a les accions de Putin a Txetxènia o als misteriosos assassinats d’oposants al Kremlin com la periodista Ana Politkovskaïa o l’espia Alexandre Litvinenko. París i Berlín no seran llavors els millors enemics del món?