“Veient amb ansietat el que està succeint en el teatre polonès, no podem evitar sentir que està sent tractat com un terreny de batalla ideològica. Hauria de ser tractat com un espai de llibertat per a la creativitat, però en realitat, la pràctica d’omplir les butaques vacants, poc a poc, recorda a la dels purgatoris”. Aquestes van ser les paraules inicials de la carta escrita per la gent del món de la cultura i la ciència (artistes, intel•lectuals, escriptors, etc…) en defensa de la desapareguda direcció del Gran Teatre i l’Òpera Nacional de Varsòvia. El 4 de setembre, el nou director d’aquesta institució cultural, Janusz Pietkiewicz, va ser reclamat pel ministre de cultura polonès. La trobada va posar fi a tota cooperació amb l’anterior director artístic, Mariusz Treliski.

.

La raó d’aquesta decisió no ha estat rebel•lada de manera directa, però la causa es coneix prou bé. Treliski és partidari de la innovació, dels continguts atrevits i de tractar el costat obscur de l’ésser humà. Per a ell, s’han de promocionar treballs artístics de creadors com Krzysztof Warlikowski, autor crític i trencador que xoca amb la ideologia conservadora dels polítics polonesos. A la resta d’Europa però, Warlikowski es reconegut. Un exemple és la invitació per part de la Opera Bastille de París, per presentar allà els seus projectes.

“L’Òpera pot ser art viu. Però també pot representar la banalitat urbana, on les làmpades luxoses cobreixen l’avorriment i la buidor del pensament”. Aquesta va ser l’opinió de Mariusz Treliski en una entrevista a la revista setmanal Polityka. El títol era: “Si no és aquí, doncs és allà”, en referència a què si els artistes polonesos no poden interpretar en el seu país, ho faran a fora. Treliski, famós pel seu treball artístic exhibit a Berlín, Los Angeles, St. Petersburg o Washington, pot ser un referent per molts grups artístics arreu d’Europa i del món. El missatge que vol transmetre aquest autor sobre el seu país ens recorda a la frase que la compatriota polonesa Maria Walewska, quan va preguntar a Napoleon: “I Polònia, senyor?” – en relació amb els seus plans de restablir el país. “I la cultura polonesa, senyor?” – aquesta pregunta s’ha quedat sense ressò.

Províncies lluitadores

No només la cosmopolita Varsòvia, que no para de créixer, ha de realitzar una revolució artística. En una de les regions poloneses més desfavorides, just al costat de la frontera amb Belarús, el grup teatral Wierszalin està lluitant per obtenir finançament de l’Estat. Aquest finançament és l’única font d’ingressos possible que permet sobreviure a un teatre de baix pressupost.

En una habitació petita i fosca, una reduïda audiència mira un espectacle que va guanyartres vegades el prestigiós premi Fringe First, al festival d’Edinburg. Un espectacle que també va agradar molt als espectadors de Nova York. Les autoritats locals van protestar pel contingut homosexual del contingut d’algunes parts. També hi va haver un cert descontent amb el diàleg intens sobre la religió, el lapse de temps i de la vida. Un dels comentaris més absurds cap a Wierszalin va ser que, en un dels seus espectacles, hi havia una figura de fusta ensenyant els pits.

‘La puresa teatral és el que fa que una peça de Wierszalin sigui especialment única: la seva total concentració física i honestedat emocional’, va escriure el New York Times després de l’espectacle de Wierszalin. És aquesta “originalitat única” el que ha inspirat el jove director italià Francesco Carrozzini, resident a Nova York, a crear un documental sobre el teatre. Wierszalin va despertar expectació i interès quan parlava dels residents de la seva ciutat. Els polonesos, especialment els que viuen a les províncies, encara no entenien el grau d’interès que allò podia generar als espectadors occidentals. Per ells, Polònia només desperta interès com a una espècie de museu a l’aire lliure o per ser la mare del catolicisme europeu, però és molt més que això. Polònia representa l’art d’avantguarda que està sorgint i la modernitat d’idees que apareix en les seves obres.

No val copiar

Hi ha només dos exemples que veritablement il•lustren un tipus d’estat mental, no només en relació amb el teatre sinó en relació amb l’art en general. I els podríem dividir en els dos bàndols de l’antic teló d’acer. La paradoxa creix aquí. Ni Mariusz Treliski ni el director del grup teatral Wierszalin, Piotr Tomaszuk, són imitadors. No intenten construir la identitat nacional i l’art sobre un recordatori etern del passat o copiant patrons estrangers. ‘Durant anys hem adquirit la idea de què allò que ve de fora o prové del passat és millor. I per això el sentiment d’inferioritat aflora”, diu en Mariusz Treliski en una de les seves entrevistes.

’Comunitat’ cultural?

Potser el problema consisteix en què la comunitat cultural popular crea una il•lusió d’una comunitat també en un nivell superior. Que les cases siguin igual a Varsòvia, Madrid, París o Berlín, no són signes d’una audiència europea comú i homogènia. El que xoca a Varsòvia acostuma a avorrir als parisencs. Tots compartim arrels comunes i els clàssics europeus venent representant-se als teatres polonesos des de fa temps. Tot i així, els incomptables festivals europeus mostren l’espectre real i divers de l’art teatral de tot el continent. No obstant, tot i representada a l’estranger, la producció nativa es valora de manera diferent. És més rigorosa i la censura és quasi traïció. Almenys, això és el que passa a Polònia. Premiar aquestes obres és una manera de camuflar la incomprensió o és la millor ocasió per demostrar que, en el camp sensitiu de la cultura, no podrà haver-hi una “comunitat”?

Teatre a i per Europa

L’òpera no serà més europea copiaLa Scala, un dels teatres d’òpera més famosos, a Milan. Això és precisament el que el nou director l’Òpera Nacional de Varsòvia, Janusz Pietkiewicz, té en ment. No per recórrer als tòpics s’és més europeu. Escollir temes que ressemblin el pertànyer a Europa esdevé un obstacle pels artistes. La uniformitat de l’experiència artística no testifica la veritable integració.

Deixem que els badalls dels francesos entrin en el teatre polonès. Deixem que els berlinesos critiquin l’òpera polonesa. Aquests, són els millors exemples del diàleg real. L’interès no només radica en nosaltres mateixos sinó també en els altres. El diàleg per a la promoció de la llibertat i està obert a les crítiques alienes són factors clau. Això hauria de ser motiu per promoure les accions culturals dels diferents estats europeus. Finalment, la llibertat en l’art ens recordarà sempre un estàndard de democràcia i d’identitat europea.