“Jo, tant hagués pogut ser amazona, ballarina de cancan francès o princesa”, bromeja només començar Angès Bihl. Entaulats en un restaurant americà en ple centre de París, de seguida es demana un cafè curt, tot mofant-se dels seus genolls plens de crostes que s’amaguen sota unes mitges negres. Si bé la jove traspua bon humor, se la veu cansada. “Acabo de tornar de fer una setmana de vacances amb els nens i això implica poc repòs” ens confessa mentre estira frenèticament una cigarreta del seu paquet de Chesterfield blau. I no per això, el seu rostre es torna menys encantador. “És horrorós”, ens diu, “és la síndrome dels cabells rossos. Però si tinc un aspecte dolç, no és res més que una enganyifa!”.

Segons les seves pròpies declaracions, Angès Bihl és cantant per casualitat. I per amor. Va ser després d’enamorar-se sobtadament d’un acordionista quan va entrar en contacte amb la música. Als 23 anys, impressionada pels espectacles d’Allain Leprest a “La Folie en Tête”, un cabaret llibertari de París, va escriure la seva primera cançó, Joulik. Una mica més tard, va autoproduir La Terre est blonde, que es va publicar el 2001. Després, Bihl va caure en l’oblit. Tot i així, ella no es va amoïnar.

Veu saltirona

Un dia, Gérard Davoust, un productor reconegut i un gran descobridor de talents, li va fer una audició amb el seu pianista. Seduït, Davoust es va dedicar a la realització de la seva següent opus titulada Merci maman, merci papa. Bihl recorda:“Quan vaig escriure aquest disc, estava embarassada” i es feia preguntes de tot tipus: “Qui sóc? Quin és el meu lloc a l’univers?”. Quan evoca la Rosalie, la seva filla de tres anys i mig, els ulls de Bihl s’omplen d’estrelles. La petita, fins i tot, s’ha reunit amb ella a l’escenari per a un duo improvisat amb el títol Baby boom.

Després d’haver explorat els temes tabús en el seu primer àlbum, Viol au vent o L’Enceinte vierge, aquesta rebel sortida d’un conte de fades persegueix la seva aventura musical amb temes espinosos i corrosius, sovint absents en la música francesa: l’avortament, la violació, els sense sostre, els fills de presoners o l’incest. Però l’etiqueta d’ “artista compromesa” molesta la jove mare: “Em pesa que la gent em qualifiqui d’artista militant. Em pengen un codi de barres, és una ganga”.

Sovint se l’encasella dins la “nova escena musical francesa”, però Bihl rebutja la denominació. Tot i així, es reconeix dins d’aquesta nova generació d’artistes “indie” que substitueixen l’escriptura enmig de les seves obres, amb la imatge de Loïc Lantoine o Nina Morato. Des de fa uns deu anys, Bihl tracta amb Jeanne Cherhal [cantant que va obtenir un premi Victoria de la Música el 2005] i que avui dia treballa amb el cantant i autor de cançons Alexis HK. Universos poètics i punxeguts poc coneguts pel gran públic.

Insolent amb cuetes

Però Bihl també reivindica influències més universals: la música zíngara i sud-americana, el cantant rus Vladimir Vissotski, el cineasta italià Nanni Moretti, les bandes sonores originals de les pel•lícules o els llibres, les fotografies i l’art. “Quan em trobo enfront del full blanc, sovint penso en un quadre que hagi vist i m’hagi agradat, i intento tornar a pintar-lo amb paraules”. Bihl també confessa la seva fascinació per Clint Eastwood: “Pot ser allà sense fer res. No té por del buit i no l’intenta moblar”.

Aquesta princesa moderna cultiva amb afecte el seu costat “underground”. Una artista autèntica que actua entre rimes que grinyolen i amb una veu canalla, que gaudeix d’un reconeixement fidel i sincer del seu públic. Allunyada dels cantants amb calés o de les icones per als rics, Bihl composa cançons mordaces i lamenta la sobremediatització de la música, que es confina al camp de la diversió.

Alguns xous d’impacte, com ara Star Academie, la versió francesa d’OT, transmeten una imatge de facilitat per aconseguir l’èxit. “Es confon ser una estrella i ser un artista. El talent no és una cosa que s’aprengui”. Si bé aquesta parisenca, que s’ha criat a Montmatre, confessa amb facilitat les seves “angoixes d’autor sexuat”, també fa fracassar amb delit les trampes del voyeurisme i del maniqueisme. A part del seu instint, el parer dels seus tres “parells d’orelles”, Gérard Davoust, la seva amiga Roxanne i en Giovanni, el pare de la seva filla, és molt important per a ella.

Tan aviat és una noia entremaliada com una mare experimentada, però Bihl és dona abans que res. “Tanmateix, no em considero la Rosa de Luxemburg o la Louise Michel de la cançó. Més amunt del meu cul no sé fer cançons”, deixa anar, enjogassada, immediatament després de precisar que ha posat els noms de Rosalie Louise Michel a la seva filla. Durant molt de temps, ha hagut d’aguantar comentaris misògins i reflexions ofensives. Entre les més freqüents: “Qui us escriu les cançons?” i els contesta: “La persona que m’escriu les cançons, sóc jo”.

La Terre est blonde (Amalgammes/2001)

Merci maman merci papa (Naïve/2005)