La trobada dels ministres d’Afers Exteriors dels estats membres de la UE castigarà la candidatura de Turquia amb una ‘aturada parcial’ de les negociacions fins que Ankara no assumeixi els seus compromisos amb Xipre. Aquesta qüestió deixa un regust amarg al final de la presidència finlandesa?

Aquesta no és la primera vegada que Finlàndia és al capdavant de la presidència de la UE. L’any 1999, el govern de l’antic primer ministre Paavo Lipponen va ser considerat gloriós. Entre altres èxits, van ajudar a aplanar el camí a la candidatura de Turquia.

Desafortunats per segona vegada?

Aquest estiu, amb la Guerra del Líban, els finlandesos van tenir la primera oportunitat per presentar la UE com un actor internacional. Van fer ressò de les peticions de les Nacions Unides a Israel amb una crida a “l’aturada immediata de les hostilitats” i amb una condemna de “l’ús desmesurat de la força”. Aquest mes, en un míting titulat irònicament “Una Europa de resultats”, el primer ministre finlandès, Matti Vanhanen, va citar com a bon exemple “la nostra ràpida reacció” davant la crisi de l’Orient Mitjà. “La UE va demostrar la seva capacitat d’actuació. Vam enviar una gran quantitat de tropes per reforçar l’operació de les Nacions Unides”. No obstant això, les crítiques a la presidència finlandesa per ostentar un mandat en una línia proàrab i antiisraeliana no van deixar de créixer.

Els èxits que la Presidència reivindica en la seva defensa es troben en els dossiers petits. Un exemple n’és l’acord aconseguit en la directiva de serveis, amb el qual es va crear un marc legal comú per als proveïdors de serveis del mercat interior. Els finlandesos també es van posicionar en altres temes. Una important campanya sobre el canvi climàtic i la biodiversitat va envair Brussel•les i el programa d’accions mediambiental es va revisar d’una manera justa. També, a la cimera de Lahti, el 20 d’octubre, van mostrar la seva valentia davant Rússia i partenariat estratègic que la UE manté amb aquest país; consolidant d’aquesta manera les seves prioritats externes. Però l’acusació mortal de l’espia rus Alexander Litivinenko dirigida clarament al president Putin va coincidir, desafortunadament, amb els ‘honestos i profitosos debats’ de la cimera que la UE va celebrar a Helsinki, el 24 de novembre. Allà, el president rus va treure protagonisme a la seriositat dels finlandesos, acusant Itàlia de ser la mare de totes les màfies.

Però projectes com el paquet legislatiu REACH, sobre preparats químics (el qual fa sis mesos que diuen que està acabant), no es poden afegir a aquesta llista d’èxits. Hi ha hagut una clara falta d’èxits concloents, com ara en el procés de la constitució europea.

Escepticisme

“Han insistit en què tot és correcte a la constitució europea”, afirma l’euroescèptic Nigel Farage, líder del Partit britànic per a la Independència. Es va encarregar als finlandesos la preparació d’informes per commemorar, l’any 2007, el 50è aniversari del Tractat de Roma (25 de març). Però tan sols ara que s’acosta el canvi de la presidència a Alemanya es preveuen discursos. “La distància entre la població i els polítics és molt més gran sis mesos després de l’entrada dels finlandesos a la presidència”, adverteix Farage.

La població turca segurament estaria d’acord amb aquest comentari. Segons l’agenda, l’ampliació es presentava més extensa i sorollosa. L’admissió de Bulgària i de Romania a la UE l’1 de Gener de 2007 (i ratificar la constitució) eren processos senzills que els finlandesos havien de supervisar i completar de forma mecànica. El cinisme de Farage és obvi: “És complicat pensar en una mesura amb menys suport públic si tenim en compte la gran quantitat de migració que ja hem vist des dels candidats del 2004. Aquests dos països són encara més pobres”. Llavors, què passarà amb el candidat potencialment més pobre d’una futura UE – Turquia?

Les últimes hores

Turquia va fer la concessió verbal d’una millora en les relacions amb Xipre a Finlàndia el 7 de desembre, “a les dotze menys cinc”, tal com va descriure l’holandès Camiel Eurlings, membre conservador del Parlament Europeu. Actualment el comerç de la regió nord de Xipre es manté totalment aïllat i els ports turcs no permeten l’entrada de vaixells grecoxipriots. L’anunci del compromís turc a obrir un port i un aeroport va demostrar que la situació no es trobava en un punt mort tal com s’havia temut públicament. Però finalment la presidència de Finlàndia va anunciar que no podrien intervenir en les negociacions comercials entre Xipre i Turquia.

Els “esgotadors” esforços diplomàtics de Tampere no van tenir fruits. El Ministre d’Exterior xipriota Lillikas va tancar les portes al Ministre d’Afers Exteriors finlandès Erkki Tumioja (el pare del qual fou un enviat de les Nacions Unides a Xipre l’any 1963), tal com va fer el ministre turc d’Afers Estrangers. Aparentment, Turquia tan sols ho permetia quan la UE avançava i els feia la feina. Durant aquesta presidència s’ha “parlat” molt, però al capdavall s’ha dit ben poca cosa. La roda turca, que va aturar el fugaç pas dels finlandesos en la resolució de Xipre, ja no gira.

A l’inici de la seva presidència, els finlandesos destacaven que veien el got mig ple d’èxits que esperaven assolir. Sis mesos més tard però, el got segueix mig buit. Tot i així, en comptes de remetre contra els finlandesos, potser hauríem de centrar-nos en el que és realment important: sis mesos no permeten a cap país liderar amb èxit la UE.