660 milions d’euros de facturació enguany, que significa dues vegades i mitja respecte el 2001. Segons l’últim Rapporto Fair trade 2005, a la Unió Europea el comerç just i solidari s’enlaira. Però es tracta d’un veritable èxit? Ho hem preguntat a Gaga Pignatelli, president de l’Agices, l’associació italiana de les organitzacions de comerç just i solidari, i representant d’Itàlia a l’International Fair Trade Association.

L’ investigació realitzada el 2004 per la universitat Católica e Biocca de Milà explica que el comerç just i solidari podria esdevenir una alternativa pels països en vies de desenvolupament. Què ho fa possible?

El comerç just i solidari mirar d’activar processos de desenvolupament econòmic i social de la comunitat en la que intervé. No es tracta d’una forma de beneficència, sinó d’una alternativa comercial real i vertadera. Es demostra, en altres paraules, que una economia respectuosa amb els drets humans i ambientals és possible a través d’una redistribució diferent dels recursos i a través de la garantia del respecte de regles bàsiques (pagament d’un preu just pel treball realitzat, transparència en les relacions comercials, no explotació del treball de menors, cura de l’ambient, etc.). A diferència del que passa a l’economia tradicional, tots els anells de la cadena tenen la mateixa responsabilitat en les relacions econòmiques, des del productor fins al consumidor.

79 mil punts de venda, augment del 20% de les vendes des del 2000: a la UE el “just i solidari” és un vertader boom. No es podria tractar d’una “moda” passatgera?

No crec, tenint en compte que als països del nord d’Europa el comerç just i solidari ja existeix des de fa 50 anys i a Itàlia des de gairebé 30. Les persones estan cada cop més disposades a comprar productes “nets” i cada vegada més atentes a entendre què hi ha darrera les nostres compres quotidianes.

El màrqueting del comerç just i solidari difereix d’aquell del comerç tradicional?

Per començar no es centra en el producte, sinó en el productor i el projecte. S’insisteix en la responsabilitat dels consumidors, en el poder d’elecció i de canvi que qualsevol de nosaltres té, fins i tot, a través del simple gest de la compra. D’altra banda, entre els mitjans de comunicació que s’usen despunta Internet perquè és poc car. Encara que s’ha de dir que en els últims anys podem permetre’ns, en alguns casos, canals més tradicionals (publicitat als diaris, televisió, etc.). Però mai campanyes de promoció pròpiament dites.

Com estan reglamentades les transaccions en l’àmbit del comerç just? Hi ha diverses normatives nacionals o es fa referència a una normativa europea?

No existeix una normativa europea o nacional específica. És veritat que, en el moviment, tots hem apreciat la resolució del Parlament Europeu sobre el Comerç Just i Solidari i el Desenvolupament aprovada el juliol del 2006, però es tracta d’un acte sense valor legislatiu. En diversos països europeus, d’altra banda, s’estan movent processos de normativització del fenomen. En particular França, Bèlgica i Itàlia són els estats membres de la UE que hi estan més implicats, encara que falta encara una coordinació entres les diverses iniciatives legislatives.

Segons alguns economistes i filòsofs, entre els quals Fritjof Capra, el model de mercat proposat pel comerç just i solidari no és eficaç pel que fa als objectius que es posa. Capra ha afirmat que l’agricultura biològica a Brasil prové de la tala de la selva amazònica, i el sòl obtingut per la desforestació només es manté fèrtil durant pocs anys. Què respon a aquestes crítiques?

Benvingudes totes les critiques amb la condició, però, que siguin constructives. El comerç just i solidari intenta demostrar que una economia diferent és realitzable o hauria de realitzar-se, però no és un sistema perfecte. Seria important explicar més sovint els casos excel•lents, escoltar la veu dels productors i de la comunitat en la qual el comerç just i solidari ha fet la diferència, parlar amb els milers de voluntaris que des de decennis sostenen les organitzacions. I encara més important seria la presa de consciència, sobretot per part dels economistes, de la no adequació d’aquest sistema econòmic que provoca desigualtats, injustícia social i destrucció dels recursos ambientals.