Des de l’1 de gener de 2007 la Unió Europea compta amb tres noves llengües oficials. No només amb l’adhesió de Bulgària i Romania a la UE augmenta el número d’idiomes de les institucions europees. Sinó que també el gaèlic gaudeix ara, per petició particular d’Irlanda, de la categoria de llengua oficial.

Diversitat agrupada 23 vegades

La diversitat lingüística és una marca definitòria de la UE. Ja el 1958 el Consell de la Unió Europea va establir en el seu primer decret el principi segons el qual les llengües nacionals dins de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) tenien els mateixos drets. Aquest era fàcil de complir en aquells temps perquè els sis estats fundadors es comunicaven en quatre llengües oficials: alemany, francès, italià i holandès.

La UE va créixer però el principi del poliglotisme es va mantenir. Avui aquesta diversitat es troba en molts punts de l’acord. Però es podien imaginar els estats fundadors una Unió que hauria de controlar, 50 escassos anys després, 23 llengües?

No tots els estats lluiten per a què la seva llengua nacional sigui admesa a la llarga llista de llengües oficials europees. Luxemburg, per exemple, renuncia aquest dret a causa de la seva pròpia diversitat lingüística. Quan l’1 de maig del 2004 Malta va entrar a la UE, aquest petit país va saber negociar amb èxit: el maltès va esdevenir una llengua oficial europea. De sobte, l’antic membre d’Irlanda no vol renunciar al gaèlic. Ara la llengua dels celtes té els mateixos drets que les restants 22 llengües oficials de la UE.

Diagnosi: egoisme

La Unió Europea es lamenta de la diversitat lingüística. S’autodenomina el major servei d’interpretació del món: cada any els infatigables intèrprets tradueixen més d’1,3 milions de fulls de paper. Sovint es retarden decisions polítiques perquè aquest o l’altre document encara no està a disposició en totes les llengües. Per això, des de fa molt de temps, els funcionaris de la UE, fent abstracció del Parlament Europeu, es posen d’acord de forma no oficial en tres llengües principals: anglès, francès i alemany.

De quina manera els països tracten la diversitat lingüística és el problema de base de la Unió Europea. Els mateixos països de més d’un idioma no estan disposats a renunciar a una de les seves llengües en favor de la comunitat. És el cas d’Espanya, on el català, el basc i el gallec es consideren llengües regionals i minoritàries de la UE. Però hi ha més estats membres que exigeixen una major disposició de compromís. Com que sense una constitució europea la comunitat només pot anar tan lluny com els individus permetin, les urgents i necessàries reformes queden lluny d’assolir-se.

Intèrprets pel projecte europeu

El futur de la Unió Europea es troba a mans dels seus estats membres i, abans que res, dels seus ciutadans. Avui dia es parlen moltes llengües diferents. Falta un acord comú, que és de fet la traducció de les llengües d’Europa. Però no en el sentit que cada Estat vulgui convertir la seva llengua en llengua oficial de la UE.

El que seria convenient és traduir el projecte europeu de les llengües dels funcionaris a la llengua dels ciutadans. En els últims temps els estats membres i les institucions europees s’han comunicat malament amb els seus ciutadans. Potser ajudaria que la societat civil s’inclogués en aquest diàleg.