Al carrer de vianants Stikliu, a prop de l’ajuntament de Vilnius, un establiment amb el nom de Zoraza crida l’atenció del vianant. Es tracta d’una botiga minúscula: una habitació de pocs metres quadrats, on tot de jaquetes de cuiro, folres, vestits de puntes, botes multicolors, vestits de cotó, enagos de flors, samarretes personalitzades, un mirall enorme i dues butaques velles se’ns presenten en un agradable desordre. En aquesta habitació convertida en sala d’exposició, Daiva Urbonaviciüté mostra les seves creacions.

Una botiga-taller amb aspecte de camerino. A la part de darrere, un petit taller ple a vessar de trossos de teixit, retalls de revistes de moda i esbossos. Un ordinador sembla que aixafi la taula de dibuixar, amb les fotografies de la seva última desfilada.

A la Daiva se la veu orgullosa del camí que ha fet, i de la seva botigueta al centre d’aquest barri on ve a passejar la flor i nata de la capital. Ja no és aquella estudiant de l’Acadèmia de Belles Arts de Vilnius que va estar cinc mesos treballant amb la seva petita màquina de cosir per fer una col•lecció. I que va gastar tots els seus estalvis per fer una petita desfilada.

Avui, la Daiva Urbonaviciüté, estilista reconeguda i apreciada per l’alta societat i la gent de negocis, té la seva pròpia marca, Zoraza, i ha pogut contractar una directora administrativa que gestiona les vendes de les seves creacions.

Vilnius és una ciutat petita, i la marca Zoraza aviat va tenir una bona reputació. La moda és una passió contagiosa que devora aquesta noia tímida. Zoraza és una paraula que en l’argot rus significa “infecció”: segons l’estilista, “la moda ha d’infectar tot el món”. Les seves creacions són explosives i sorprenents.

A les seves empleades, que treballen en un petit taller que hi ha a sota de la botiga, els demana que oblidin tot el que han après i que adoptin la seva mentalitat i el seu estil, “per exemple, en lloc de fer una costura recta i perfecta, fer-la més inestable i torta perquè el vestit sigui més viu i flexible”.

La seva moda

Com si fos un virus, l’estil Zoraza de mica en mica ho infecta tot. Ignorant totes les tendències internacionals, Daïva Urbonaviciüté elabora peces de roba d’acord amb el que li ve de gust fer, i no segons la moda. Tant pot treure la inspiració de vestits de teatre com del seu imaginari, o de dibuixos dels antics il•lustrats. Dissenya i inventa gairebé sense adonar-se’n. Els seus dos principis són la comoditat i l’estil.

L’element essencial per a aquesta jove creadora inclassificable és donar prioritat a la comoditat per damunt de l’elegància. Per això ella només va vestida amb els seus propis dissenys. No per esnobisme sinó al contrari, per sentir-se còmode.

Daïva Urbonaviciüté crea moda sense seguir la moda, i és això el que sedueix. Ni clàssica ni contemporània, viu al marge des que va començar a treballar a finals dels anys 90. D’altra banda, ella des del primer dia avisa els clients: “Més val que estigueu a gust amb vosaltres mateixos, perquè amb la meva roba tothom us mirarà pel carrer”.

Humil pel que fa al seu èxit, i conscient del seu potencial, recorda els comentaris d’alguns estrangers, quan tot just començava, que entraven a la seva botiga i li demanaven si allò venia de Londres, de París o de Milà. “No”, deia ella amb orgull, “de Vilnius!”.

Èxit londinenc

Encara que les coses no han estat fàcils, aquesta noia somrient i amb uns dits d’or no té un mal record de les dificultats que va haver de passar. “Al començament no va ser pas fàcil, jo mai no havia creat res per vendre; ho feia des d’un plantejament artístic i per mi les desfilades eren bàsicament una performance artística”. Avui, la Daiva viu bé i es permet de somiar sobre treballar durant uns anys amb Comme des Garçons, Christian Lacroix, Vivienne Westwood, o fins i tot obrir una botiga a Londres o a Tòquio.

Els ulls d’aquesta noia reservada brillen quan ens explica la història d’una amiga, una cantant, que viu a Londres. De tant en tant, per telèfon, la seva amiga li demana que vagi a viure a Londres, perquè “ella no pot anar pel carrer amb el vestit que li vaig fer sense que tothom l’aturi per saber d’on l’ha tret”. De moment, és millor quedar-se a Vilnius. “Potser podria guanyar més diners a fora, però aquí el que faig agrada, i no sé com rebrien la meva producció. Per mi, rebre una resposta a la meva creació és el més important”.

Quan parla de roba, la cara de Daiva Urbonaviciüté s’omple amb un somriure ben ample. Aquesta estilista amb una imaginació inesgotable està enamorada de la seva feina. Amb humilitat, confessa que de vegades no reconeix les peces de roba que ha dissenyat un cop ja són fetes. “De vegades, quan les modistes em donen les peces que els havia donat en un esbós unes setmanes abans, no les reconec. De vegades és tan bonic i sorprenent que ni entenc com puc haver tingut una idea així”.