Una decisió recent del Tribunal de Cassació italià va considerar com a delicte obligar una dona a agenollar-se per fregar. Aquesta decisió podria simbolitzar aquesta nova direcció que ha pres la societat per defensar els drets de les dones. No obstant, l’esmentat tribunal ha estat acusat diverses vegades de conservador i masclista per part dels moviments feministes. No fa gaire, els seus jutges van dictaminar que “a la feina, una palmellada aïllada i impulsiva al darrere no constitueix assetjament sexual”, i en una altra ocasió van sentenciar que una dona no podia haver estat violada, ja que “duia texans ajustats”. Però des de setembre el Tribunal ha canviat d’idea.

El moviment feminista romà va néixer als anys seixanta i setanta quan a la Via Pompeo Magno, situada entre el Vaticà i la Plaça de la Llibertat, les romanes s’organitzaven per reivindicar més igualtat. El 1983, va néixer el Centre Feminista Separatista, esdevingut avui la Casa Internacional de la Dona, una organització sense ànim de lucre que agrupa a més de 40 associacions feministes. “Quan el moviment va començar a funcionar, ens enviaven a homes periodistes, però nosaltres sempre els demanaven que ens enviessin a dones”, recorda Edda Billi, una de les fundadores.

Violència contra les dones

La principal preocupació de la lluita feminista és combatre la violència contra les dones. “Jo prefereixo dir-ne violència sexista, i no sexual. La paraula sexual és massa bonica per associar-la amb la violència”, destaca Edda Billy, esbossant un somriure fugaç. És 25 de novembre, el Dia Internacional contra la Violència Sexista, i les romanes que es concentren a la plaça de Largo Argentina reclamen, criden, el final de la violència, no estan per a bromes. Durant la manifestació s’entonen proclames feministes, es llegeixen discursos i es mostren pancartes on es poden llegir consignes esfereïdores com “Home, bloody home” (“Llar, sagnant llar”) o “L’assassí té les claus de casa meva”. Malgrat tot, cap al migdia, moment àlgid de la manifestació, amb prou feines hi ha 200 dones… I gairebé cap home. Tampoc es veuen dones joves ni a la manifestació ni a l’assemblea que té lloc a la tarda.

Noves lleis fetes per homes

A Roma, la participació femenina a nivell polític és vergonyosa. Dels 17 membres del govern local només 5 són dones i al consell municipal, partits com Alleanza Nazionale o Forza Italia (la segona i la tercera força política de la ciutat) no compten amb cap dona entre els seus representants.

A nivell nacional, al govern de Prodi, només 2 dels 18 ministeris amb cartera estan dirigits per dones. L’anunci de fa uns dies per part de la ministra per a la igualtat, Barbara Pollastrini, d’una nova llei de protecció de les dones, sembla poc. En comparació amb la resta de democràcies europees, la italiana cada vegada està més aïllada a Europa. Països com Alemanya, Letònia o Finlàndia, dirigits per dones carismàtiques com Angela Merkel, Tarja Halonen i Vaira Vike-Freiberga, es mostren molt més igualitaris en aquests temes. A França, la candidata a les properes eleccions presidencials, Segolène Royal, ja ha anunciat que la primera llei que aprovarà anirà destinada a lluitar contra la violència de gènere.

Per acabar, moltes romanes veuen en Espanya el millor exemple. Irene Giacobbe, de l’associació Power Gender, fa broma dient: “Ens deixeu a Zapatero per uns mesos?”. La política igualitària del socialista espanyol té molt bona acollida entre les feministes romanes, que lloen la seva política de paritat establint el mateix número de ministres homes i dones, la nova llei espanyola contra la violència sexista o la seva proposta de llei d’igualtat efectiva entre homes i dones.

El mite de la ‘mamma’

Hi ha divisió d’opinions a la societat romana. Alice, professora d’anglès australiana establerta a Roma des de fa un any i mig, assegura que “la societat australiana és molt més masclista que la romana, perquè allà les escoles són només per a nenes o per a nens”. No obstant, Edda Billi opina el contrari, i desmenteix el mite que atorga a la “mamma” tot el poder dins la casa. “Qui té el control dins de casa és la televisió, jutge totpoderós de la societat contemporània”, explica. El programa “La Pupa e il Secchione” (La noia maca i el saberut) és un clar exemple. L’argument del programa és el següent: un noi molt intel•ligent intenta transmetre els seus coneixements a la guapa de torn alhora que intenta anar-se al llit amb ella”. Uomini e Donne és un altre exemple del masclisme a la televisió italiana en el qual alguns nois i moltes noies (cada una amb menys roba) simulen voler lligar-se els uns als altres.

A més a més del masclisme dels programes televisius, hauríem d’afegir la influència del Vaticà i la seva visió masclista de la família. La Casa Internacional de les Dones està situada al barri de Trastevere, “el més a prop del Vaticà que hem pogut, per molestar”, bromeja una altra activista que no vol identificar-se. La denúncia de les feministes resumeix la situació que viu la dona romana: “L’estratègia vaticana deixa a les dones a casa i reforça l’estratègia del paper tradicional de la dona com a subalterna, amb un silenci espès, còmplice, de la nostra societat”.