Malgrat el discurs de la comunitat internacional sobre l’obligació de retre comptes (l’ accountability ) i la bona governabilitat, com funciona realment l’Estat a l’Àfrica subsahariana ?

Si entenem l’Estat en el sentit weberià d’aparell burocràtic europeu, aquest no existeix a Àfrica. Tanmateix, sí que existeix una política centralitzada. Tot i que sovint trobem violència, guerres i corrupció en uns quants països africans, aquestes dinàmiques no es duen a terme de qualsevol manera, sinó que existeixen unes regles entre grups que cal respectar. D’una banda, la corrupció no va a contra l’Estat, sinó que en forma part. A Àfrica, es repeteix sovint que l’”Estat som tots”, i els ciutadans es veuen amb el dret d’exigir i robar allò que també els pertoca. Quan un funcionari no rep la seva paga mensual, comença a treballar menys i roba el que pot!

D’altra banda, durant la Guerra Freda el poder passava d’unes mans a altres en el que s’anomena “l’encarnació del poder”. Existia un sistema unipartidista majoritari en què el més fort arribava al poder a través d’un cop d’estat i tenia legitimitat per governar fins que oprimia l’oposició, que a poc a poc era legitimada per emprendre, al seu torn, un altre cop d’estat i conquerir el poder, perpetuant així un cercle viciós. Després de la dècada de 1990, la democratització d’aquests règims amplia el camp de la violència, que afecta no només a les elits (l’antic partit únic), sinó també a la població. Es tracta de la « popularització » de la guerra, on la població creu tenir drets polítics i els exerceix a través de la violència. La violència política produeix així subjectes polítics.

Alguns autors, com Jean François Bayart , parlen de l’Estat africà rhizomàtic (basat en xarxes informals i horitzontals). Creu que la « corrupció » és més legítima a Àfrica que a Occident ?

El que podem afirmar és que arreu hem implantat el mateix sistema: estat de dret, sovint una constitució, l’herència del republicanisme en les excolònies franceses, etc. La diferència és que sovint la lògica canvia en la majoria d’estats africans. Hi ha una perversió d’aquest sistema, i la racionalització de la burocràcia és relativa: els funcionaris podent exigir discrecionalment al ciutadà pagar per uns papers que a Occident serien gratuïts. La presidència també s’exerceix com un dret vitalici. En tot cas, alguns autors veuen que aquest comportament es deu a la inexistència de l’Estat, quan en realitat això demostra que sí que existeix. A la fi del Zaire de Mobutu , molts preveien l’explosió del país i del seu Estat, però encara avui l’Estat de la RDC existeix i no és qüestionat com a tal.

Sovint es presenta el dilema, com és el cas avui a la RDC, entre convocar eleccions (democràcia) o facilitar la fi de la violència (seguretat). Què va primer?

Les eleccions són convocades sovint com una manera de posar fi a un conflicte. Tanmateix, la guerra va reaparèixer a Angola just després de les eleccions. Són el que anomeno « guerres electorals », guerres produïdes o reforçades per unes eleccions. Els comicis esdevenen així part del procés de la guerra. L’elecció de Charles Taylor a Libèria a través d’unes eleccions s’explica perquè els votants prefereixen tenir-lo al poder, a canvi de salvar la vida. L’elecció de Denis Sassou al Congo-Brazzaville és el resultat de la mateixa lògica : “Més val que [Sassou] ens dirigeixi que no que ens mati”. D’aquí la dificultat de celebrar unes eleccions lliures en un sistema de guerra. En tot cas, la solució per acabar amb la violència no s’ha trobat. El llavors Director General de l’UNESCO, Federico Mayor Zaragoza , va aconseguir el 1997 un acord de « cultura de la pau » al Congo-Brazzaville entre els grups armats. Dos mesos després de la signatura, la violència va ressorgir… Cal que els actors armats estiguin cansats de lluitar i vulguin realment negociar.

Per què la RDC ha rebut en els darrers anys tants millons d’euros d’ajuda oficial al desenvolupament -excepcional en el continent- quan això no ha donat els fruits esperables?

Hi ha qüestions geopolítiques amb els països veïns de l’est, però la RDC és abans que res un país amb una riquesa natural extraordinària. La seva colonització es va basar en l’explotació de les companyies internacionals… No invertir a la RDC seria avui gairebé un insult!