El Vaticà gestiona 338 parròquies, 247 col•legis i 558 instituts d’educació secundària catòlics. La seva influència és enorme.

El 24 de novembre de 2006, els diaris de la ciutat anunciaven la “tornada a les investigacions per part del Tribunal Penal de Roma sobre l’alt índex de casos de leucèmia i limfoma als voltants de Cesano”. En aquesta ciutat de l’extraradi romà hi ha les enormes antenes de Radio Vaticano.

Un cop i un altre la clau de Roma

“El Vaticà té entre el 25% i el 30% dels immobles del centre. Valoro aquesta propietat amb 5.000 milions d’euros”, assegura Mario Staderini, responsable del Partit Radical al districte centre de la ciutat. “Si sumem les gairebé 2.000 ordres religioses amb seu a Roma, el mercat immobiliari el controla aquesta ‘monarquia absoluta’. De fet, el 25% de Piazza Navona és de l’obra Pia espanyola”, recalca. La pròpia seu del Partit Radical – que, a més a més, ha mantingut una “aliança anticlerical” amb el Partit Socialdemòcrata – és propietat d’una congregació de monges benedictines.

Francesco Paoletti, responsable del cercle d’Ateus, Agnòstics i Racionalistes de Roma (UAAR ), ens explica que la seva organització encara es troba en la fase “de lluitar per tal que desapareguin els crucifixos dels edificis públics”. A Roma, afegeix, “les parròquies controlen el territori de forma capil•lar, ja que la gent acudeix al rector del barri per demanar-li favors o recomanacions per a una feina”.

Sovint, aquestes feines pertanyen al sector turístic, “l’actor principal del qual és també el Vaticà”, reprèn Mario Staderini. “Durant el jubileu els convents es converteixen en albergs que no només es lloguen a peregrins. A més, el Vaticà està exempt de pagar impostos per aquesta activitat”.

Parlant del rei de Roma

“A Roma no hi ha república que valgui. Té el seu rei: el Papa”, em comenta irònic Fabio Mastretta, un sicilià de 29 anys que porta deu anys aquí. Ho diu a Campo dei Fiori , l’única plaça sense esglésies en aquesta ciutat de 2.600.000 habitants, apostat al peu de la sinistra estàtua de Giordano Bruno , el pensador renaixentista condemnat a la foguera per heretge.

Mastretta treballa en un ministeri. No obstant això, en aquesta ciutat d’esglésies enormes per donar i per vendre, és difícil veure edificis governamentals. La majoria de ministeris estan allunyats del centre, com si no volguessin aplanar terrenys aliens. “A Roma es veuen poques persones de negocis sortint dels ministeris o dels centres financers comentant reunions i viatges de feina”, assenyala Alice Kiandra Adams, professora d’anglès de 36 anys que va arribar des de l’altra punta del món, Austràlia, fa un any i mig. Res a veure amb l’ambient de les cafeteries madrilenyes del Paseo de la Castellana i del Barri de Salamanca o de les cases antigues parisenques de Solférino o Rue du Bac, llocs cèntrics on es concentren tantes seus ministerials a les dues capitals europees. En canvi sí que es veuen grups de monges creuant avingudes i cures d’aparença aristocràtica sortint de luxosos Mercedes per entrar en alguna capella. A Roma, res de barris gais, com el Soho londinenc, el Marais parisenc o el Chueca madrileny.

Convivència pacífica amb altres religions

Micaela Vitale treballa al Centre Cultural Hebraic – al barri del Trastévere . Vitale considera que “no es difícil no ser catòlic a Roma. Els jueus, quan volem organitzar un acte, no tenim problemes ni amb les administracions ni amb l’Església catòlica”. Tampoc la comunitat musulmana ha tingut problemes per erigir a Roma la mesquita més gran d’Europa , amb capacitat per 3.000 fidels. L’australiana Adams, que es considera catòlica, ni tan sols sent “que a Roma hi hagi més espiritualitat que en cap altra ciutat del món”.

Així doncs, la presència de l’Església catòlica no és tan invasiva com es pensa? “Sí que ho és”, s’afanya a aclarir Vitale. “Hi ha massa peregrins. Individualment, no suposen cap molèstia, però és que venen en massa i amb autobusos enormes que col•lapsen la ciutat! Els dimecres, dia de l’audiència papal, no hi ha qui pugui circular per Roma”.

Art i espiritualitat

Aquests peregrins, el diumenge al matí, copen la plaça San Pietro del Vaticà a l’hora que el papa resa l’àngelus. Un sol esplendorós domina aquest matí càlid hivernal en el qual, tot i veure’ns rodejats de més gent que a l’estadi de Wembley una tarda de futbol, gairebé no s’escolten veus ni estridències sonores. A dins de la Basílica, 1.500 fidels canten a l’uníson salms i melodies pròpies de l’eucaristia, creant una campana de so que envolta el visitant i el concentra en el seus sentits –encens per l’olfacte, melismes per l’oïda, coses daurades per la vista-. “L’art i l’espiritualitat que irradia el vaticà és un avantatge per a la ciutat”, subratllen els malaguenys Pilar Domínguez i Antonio Sintas, dos peregrins catòlics sobresaltats per l’experiència d’assistir a una missa a San Pere. “A molts no ens importaria tenir el Vaticà a la nostra ciutat”, conclouen, convençuts.

Foto Piazza Navona: Pedro_qtc/Flickr

Foto Mesquita de Roma: Metaphoto/Flickr

Foto Interior Basílica de San Pedro: Judit Járadi