Són dos quarts de deu. París es desperta amb mandra. Els cotxes comencen a inquietar-se amb rapidesa pel Boulevard Beaumarchais. Als voltants de la Bastille ens asseiem a prendre un cafè amb Claudio Magris. Seixanta set anys i un impermeable gris impecable, ulls blaus com el mar de Trieste, la seva ciutat. Les elegants arrugues de la seva cara, que ens recorden a Beckett, memoren els milers de carrers que ha recorregut durant els llargs viatges que ha fet pel nostre continent. Aquest cèlebre columnista del Corriere della Sera va començar la seva carrera amb la publicació d’una tesi sobre El Mito de los Hamburgo (Einaudi, 1963), que contribueix a descriure l’auge de la cultura i la literatura de l’Europa central.

L’Europa de l’egoisme

“Em sento europeu, però amb Europa passa el mateix que Sant Agustí afirmava sobre el temps: «Quan no em pregunto què és, sé el que és. Quan m’ho pregunto, no en tinc ni idea»”. Avui dia, els països europeus comparteixen els mateixos problemes i tendències: la moneda, l’atur, la moda i la cultura. En aquest sentit, Magris no veu el moment de què Europa sigui un Estat: “Pot ser un Estat federal, però amb un parlament de veritat”. És necessari que això es faci realitat el més aviat possible perquè Europa, al contrari de les grans civilitzacions com l’oriental o la nord-americana, manté “una relació peculiar entre l’individu i el tot: una societat on el pes ha recaigut sempre sobre l’individu, però no massa anàrquicament”. Europa viu d’una herència cultural, històrica, social i literària que condueix les persones a “un egoisme progressiu, en el qual el jo implica també la comunitat”.

El projecte europeu

Aquest escriptor parla ràpid, sense interrupcions. Una mica com en la seva novel•la El Danubi, llibre de l’any 1986, en el qual parla sobre l’Europa “del mig”. Un diari sentimental escrit a Viena, Bratislava, Budapest i Belgrad, arribant fins a Dàcia, per donar-nos a conèixer l’Europa oriental, amb els seus protagonistes i la seva història.

És així que Magris, amb gran lucidesa, posa sobre la taula els perills i els obstacles del projecte europeu: “És necessari una major cohesió. En l’actualitat, Europa corre el risc de convertir-se en allò que representava la Dieta (parlament) polonesa, en la qual cada aristòcrata contava amb el dret a veto. Europa seguirà impotent mentre no prengui decisions fonamentals quant a la humanitat, perquè peca d’excés de veto”. Per això, Magris està convençut de què hagués estat millor arribar a un acord sobre la Constitució entre pocs estats, per permetre el seu desenvolupament posterior en una segona etapa, “evitant així el perill d’un Imperi Romà amb una autoritat central molt dèbil”. Amb una vaga expressió de preocupació, Magris reflexiona com a l’Europa de l’est està creant-se una nova identitat, alliberada de les seves tradicions i del consumisme, per desgràcia amb el risc de convertir-se en l’Estat número 51 dels Estats Units. Després, continua: “Això suposa també un risc pel projecte europeu”.

Treballar en un cafè

Mentre Magris acaba el primer croissant, intento conduir la conversa cap a la seva venerada ciutat natal. “No puc seguir parlant de Trieste!”, respon. De fet, aquest profund vincle amb la seva ciutat natal corre el perill de caure en l’estereotip: “Una vegada, un polític em va demanar si podíem simular una trobada fortuïta en un cafè per a l’ocasió d’una visita d’una delegació estrangera important!”, confessa Magris. Però aquest és el risc de la societat mediatitzada en la qual vivim, i l’escriptor ha decidit continuar amant la seva ciutat en la seva dimensió íntima, freqüentant els seus cafès, escrivint en les seves taules. “A casa és impossible treballar, em distrec. En el cafè estic sol però acompanyat. Visc cert anonimat però rodejat de gent, la qual cosa està bé perquè em fa mantenir cert contacte amb la realitat”.

El contacte amb l’altre, amb la multiplicitat d’identitats, Magris ho troba també en la traducció. Entre glops de cafè m’explica: “En el manual d’alemany de la universitat estava escrit «traduir és impossible però necessari». Una mica com la vida”. L’escriptor triestí subratlla la importància del traductor definint-lo com a “coautor del text”. En el fons, només cal pensar en la traducció a l’italià d’Homer de Vincenzo Monti, que recorda “ha arribat a influir en el llenguatge literari”. Quan Magris parla de traducció és perquè durant la seva carrera ha estat traductor dels textos teatrals més importants de la tradició alemanya- Büchner, Kleist, Schnitzler. Els seus llibres han estat traduïts a 25 idiomes. D’aquesta doble sensibilitat neix la necessitat d’un contacte profund amb els seus traductors: “Mantinc una correspondència seriosa amb els meus traductors: Una vegada el meu traductor holandès em va preguntar: “Què entén per incertesa de la nit?”. “Vaig contestar-li amb dues pàgines!”, conclou.