12 de setembre de 2006, Washington DC. L’atmosfera vibra a l’edifici històric de les Filles de la Revolució Americana. Estic esperant que Nicolas Sarkozy, distingit convidat de la Fundació Francesa-Americana, comenci la seva xerrada– Els Estats Units i França: el futur d’una relació imprescindible. El seu discurs més aviat sembla una impressionant arenga a l’estil francès. Al final, quan arriba el torn de preguntes, ja tinc la meva a punt –però l’hauria de fer en francès o en hongarès? Dubto. Què conserva del seu llinatge hongarès aquest polític conservador, de 52 anys, nascut amb el nom de Nicolàs Paul Stéphane Sarközy de Nagy-Bocsa? És tot un misteri.

Vincles trencats

Segons el mateix Sarkozy, el seu nom li ha comportat més inconvenients que avantatges al llarg de la seva carrera política. Fa tres dècades que aquest dissident va trepitjar l’escenari polític francès com a “Nicolas Sarkozy” i va ocupar la posició de ministre de l’Interior, abans d’esdevenir el sisè president de la V República, el 6 de maig de 2007. Segons ell, “les humiliacions que va patir quan era un nen” el van convertir en el que és.

El seu pare, un aristòcrata, Nagy-Bócsay Sárközy Pál, va esdevenir immigrant hongarès l’any 1944, quan les tropes russes van creuar la frontera hongaresa just després de confiscar les propietats que la família tenia a Alattyán. Després de passar curts períodes a Àustria i a Alemanya, el pare de Sarkozy es va allistar a la Legió francesa. Però en Sárközy Pál va trencar el seu contracte de cinc anys i va acollir-se a una jubilació anticipada quan es va assabentar dels plans per desplegar els legionaris a una Indoxina devastada per la guerra, enlloc del nord-Àfrica, una opció molt més pintoresca. Més endavant, es va traslladar a París, on es va casar amb la mare de Sarkozy, l’Andrée Mallah, filla d’un doctor greco-jueu. El seu sogre el va persuadir perquè es fes ciutadà francès, amb la qual cosa va esdevenir Paul Sarközy de Nagy-Bocsa. El seu segon fill, en Nicolas, va néixer francès-catòlic el 1955. Paul Sarkozy va abandonar la seva dona i tres fills per anar als Estats Units, on es va casar dues vegades més.

En Nicolas Sarkozy, que va viure sota el sostre de la seva mare fins ben entrats els 30 anys, va créixer amb el seu avi grec com a substitut del pare. En Benoît Mallah, convertit al catolicisme i fidel a la línia gaullista, va apartar al seu nét de la tradició jueva i, enlloc d’això, va exercir una forta influència en la seva consciència política.

La raó per la qual la personalitat dividida no parla hongarès no es deu a l’abandó del seu pare. De fet, en Paul Sarkozy sempre havia mantingut que els seus fills no parlarien mai la seva llengua, ja que la considerava minoritària i insignificant dins d’una cultura hongaresa isolada del món modern. Tot el que va deixar enrere va ser una visió més aviat idealista i romàntica dels grans fets històrics d’Hongria i, pel contrari, un sentiment anticomunista i d’antipatia pel període de postguerra.

Un petit Napoleó

A França, la vida privada d’en Sarkozy estava molt ben documentada molt abans del període previ a les eleccions presidencials. Se’l considera un dels pocs polítics populars a Hongria, on és tractat com el príncep (mig) hongarès dels gaullistes per la premsa del país. Normalment, pronuncien el seu nom d’acord amb la gramàtica hongaresa: ‘Sarközy’. Simbolitza l’orgull nacional. Al cap i a la fi, el president francès és d’origen hongarès.

Els hongaresos estan entusiasmats en què ‘el seu home’ sigui el guanyador. D’aquesta manera, esperen que això doni un impuls a les estancades relacions bilaterals franco-hungareses. També és probable que, amb tot, la fredor que els hongaresos senten cap als francesos –des del 1920, amb la firma del Tractat de Trianon, a Versalles, que va dividir Hongria-s’escalfi d’alguna manera.

Vaig preferir jugar segur quan vaig tenir l’oportunitat de sondejar l’origen de Sarkozy. Li vaig fer una pregunta en francès sobre la seva posició respecte a Putin i a Rússia. És un assumpte delicat, de suma importància pels països postcomunistes del centre i de l’est d’Europa. Tal com es va veure, les seves arrels hongareses no el van influir a l’hora d’esbossar una resposta evasiva. Era previsible. Però ho atribueixo a una combinació de les seves bones capacitats diplomàtiques i del prudent punt de vista francès sobre l’assumpte. A diferència del títol del seu discurs, sembla que per a Sarkozy les relaciones amb el seu país d’origen no són imprescindibles, ni tenen un futur gaire tangible.

Traduit de l’hongarès a l’anglès per Lóránt Havas