Hi ha fronteres naturals capaces d’enverinar les relacions entre dos estats. La que traça el riu Uruguai, entre Uruguai i la immensa Argentina en són un exemple. Sobretot quan, per complicar encara més la qüestió, fiquen el nas dues multinacionals europees: la finlandesa Botnia i l’espanyola Ence, decidides a invertir en la construcció de les seves fàbriques de cel•lulosa a la ribera uruguaia de Fray Bentos.

Uruguai es defèn

Montevideo somia amb milers de nous llocs de treball –2.000 només per a la planta de Botnia- en el cas que el projecte industrial arribi a bon port. Però a l’Argentina, ha crescut el malestar des del 2005. Des de llavors, hi ha hagut talls massius de carreteres organitzats com a protesta pels ciutadans de la ciutat argentina Gualeguaychú per impedir el trànsit de les mercaderia i els vehicles cap a Uruguai.

Estela Vence, de 46 anys, és uruguaia però resideix des de fa molt temps a Gualeguaychú. “Tinc cinc fills i tres nebots; durant els talls de carreteres no els puc veure”, explica a les pàgines del diari argentí La Nación. “Alhora, si m’oposo a la fàbrica de cel•lulosa, m’estic encarregant del seu futur”. Mentrestant, l’Argentina ha portat el cas a la Cort Internacional de la Haia. Buenos Aires al•lega tota classe de normes internacionals sobre la tutela comuna de l’ús dels cursos de l’aigua internacionals. Segons els argentins, la producció de cel•lulosa tindria un impacte devastador sobre l’ecosistema a causa dels agents contaminants de lenta degradació i de les dioxines.

Al costat uruguaià s’assegura que per blanquejar la cel•lulosa les noves indústries faran servir un procés anomenat “ECF” : “Elementary Chlorine Free”, que serà obligatori en el territori comunitari a partir d’octubre del 2007 i que respecta el medi ambient.

Mercosur en risc

Tot i així, les garanties de Montevideo no són suficients per calmar els ànims. S’anuncien nous talls de carreteres per als primers mesos del 2007. Segons el ministre uruguaià d’Assumptes Exteriors, Reinaldo Gargano, estem parlant “d’una clara temptativa de liquidar el Mercosur” , la zona de lliure circulació llatinoamericana que pren exemple de l’èxit de la Unió Europea.

Mentrestant, durant els darrers mesos, Ence, l’empresa d’origen espanyol que tenia prevista la construcció de la seva planta de cel•lulosa a pocs quilòmetres de l’empresa finlandesa, ha abandonat el seu projecte original. També ha anunciat que construirà la seva fàbrica més cap al sud, a la desembocadura del riu de la Plata, un estuari obert cap a l’Atlàntic.

Què incita que les empreses europees es traslladin a Llatinoamèrica per fabricar cel•lulosa? Segons la periodista i biòloga finlandesa, Janna Kamien, “a Amèrica Llatina la mà d’obra és més barata, l’eucaliptus es pot fer servir desprès de 10 anys de plantació, mentre que al nord d’Europa requereix entre 60 i 120 anys per ser utilitzat. A més a més, molts països en vies de desenvolupament ofereixen exoneracions d’impostos i un control estatal dèbil de les seves activitats industrials”. Per últim, es vol evitar que es repeteixin tragèdies com la del 2003 quan es van vessar al medi ambient per accident 7.500 metres cúbics d’agents contaminants de la fàbrica de la UPM/Kymmene – accionaria de Botnia - que va contaminar dramàticament el llac Saimaa.