“Estava desesperat: desnonat, sense diners, una relació cada cop més difícil amb el meu fill”. Maurizio, 52 anys, ha hagut de tocar fons per tal d’aconseguir admetre que el joc d’atzar ja no era un simple vici, sinó una droga real. “Estava enganxat durant hores davant de les màquines de joc: m’oblidava fins i tot de menjar”, explica. Fa quatre anys va demanar ajut a una de les estructures italianes més importants que combaten l’addicció al joc o ludopatia, el centre per exjugadors d’atzar de Campoformido, a la regió italiana Friül-Venècia Júlia. Maurizio ha seguit una llarga teràpia que l’ha ajudat a tornar a dependre de sí mateix i començar una nova vida. No obstant, més de 900.000 italians continuen a caure en la trampa del joc patològic, que des de 1980 és reconegut com a malaltia per l’associació de psiquiatres americans.

Més atzar, poca prevenció

“L’addicció afecta entre l’1% i el 3% de la població adulta” –explica el psicoterapeuta Rolando De Luca, responsable del centre del Friül. Però aquest percentatge està destinat a augmentar tenint en compte que l’Estat continua multiplicant l’oferta d’atzar i no inverteix en prevenció. Més del 80% dels italians té cert interès pel joc: el pas de la simple curiositat a la caiguda en l’addició pot ser ràpid. En el 2006, segons l’agència periodística concorsi e scommesse, l’Estat s’ha embutxacat, entre jocs tradicionals i nous, més de 33,4 mil milions d’euros, superant en un 16% el rècord del 2005, que era de 28,7 mil milions d’euros. El mercat està en constant creixement des de fa almenys deu anys, i s’està consolidant també a la resta d’Europa.

L’addicció? Només és un símptoma

No és cap casualitat que al país continuïn naixent, sota iniciativa privada, associacions o instituts contraris als jocs d’atzar. El centre de Campoformido manté en teràpia un centenar d’homes i dones de diferents edats i professions, dividits en grups. Cada setmana es reuneixen per compartir emocions, records, experiències. L’atzar és el tema central de les primeres reunions, però a mesura que el grup es consolida, s’estimula els participants a que reconeguin els veritables problemes que comporta l’addició.

“El joc compulsiu –explica De Luca- és només la punta de l’iceberg, el símptoma d’un profund malestar individual o familiar. Alguns jugadors són orfes o han sofert violència en la seva infància, altres han estat els cap de turc de les dificultats familiars. El joc els fascina perquè, des d’un punt de vista simbòlic, superar la prova significa mantenir-se viu. És doncs fonamental involucrar els familiars en la teràpia”.

Un cop descoberts els punts sobre els quals s’ha de treballar, les famílies han d’intentar desenvolupar unes dinàmiques relacionals noves i més sanes. En els últims dos anys, el 5% dels participants no ha estat capaç d’afrontar els traumes personals i ha abandonat el centre italià al cap de poques sessions. La majoria, però, aconsegueix superar l’addició i surt de la teràpia –que dura cinc anys de mitjana – llesta per afrontar amb serenitat i responsabilitat la vida diària. “Des d’aquí –confirma De Luca- han estat donats d’alta trenta nuclis familiars, i cap exjugador ha tornat a apostar”.