“Aquí hi havia abans els escorxadors”. Amb una punta de cigarreta, en Raymond, de 68 anys, assenyala la gran esplanada de gespa darrera el pavelló d’actes a l’entrada. Viu des de fa dècades al barri, i fa la passejada dels diumenges al parc.

“Cada dia arribaven camions plens de bestiar. Sempre hi havia moviment. Els cafès dels voltants estaven plens de gent”. Avui en dia no queda rastre d’aquella frenètica activitat, i només es veu de tant en tant algun passejant i joves en bicicleta. A l’esplanada de gespa que hi ha darrera de la gran nau es juga a futbol.

Per a qui surt a la superfície a la parada de metro “Porte de Pantin”, al nord-est de París, el Parc de la Villette no té pèrdua. Enfront de la boca de metro hi ha el pavelló central. Al costat, una caseta d’informació de color vermell rep els visitants. A mà dreta s’aixeca la façana plena de corbes de la Cité de la Musique. En l’ample espai entre els edificis brolla una font.

El parc s’estén sobre més de 55 hectàrees fins als afores de la ciutat. L’oferta que s’hi pot trobar va des de música clàssica fins a ciència i tècnica, passant per dansa, concerts de rock i cinema a l’aire lliure. El conjunt de cultura i natura, únic a Europa, va néixer als anys vuitanta, en els antics recintes dels escorxadors de París. Al nord i a l’est, el parc limita, encara avui dia, amb instal•lacions ferroviàries desertes i naus industrials buides.

De sala de bestiar a sala de concerts

La Grande Halle és un lloc per a exposicions, festivals i fires. És un dels pocs edificis del parc que prové encara del segle XIX. Amb les construccions de ferro, els suports decorats amb arabescos, i els vidres com ficats dins el metall, l’edifici fa pensar més en l’arquitectura de la Torre Eiffel que en un edifici purament funcional.

El pavelló va servir fins als anys setanta com a mercat de bestiar, on hi tenien cabuda fins a 5.000 animals. Durant més de cent anys es trobaven aquí el mercat i els escorxadors per a tot París. Va ser gràcies als primers sistemes de refrigeració que va esdevenir innecessari transportar els animals vius fins a la ciutat. El 1974, l’últim bou va ser mort a la Villette.

La decisió política es va prendre als anys setanta: enlloc de les vaques seria la cultura el que caracteritzaria l’extrem nord-est de la ciutat. Les reformes van començar el 1983. Només un any més tard es va inaugurar la sala de concerts Le Zénith.

Per un grup de música francès, tocar aquí significa haver aconseguit el seu lloc en l’escena cultural francesa. Pocs anys després van venir la Cité des Sciences et de l’Industrie i els teatres i les sales de concerts.

Fer un tomb per la Villette és com fullejar una guia de l’escena moderna de l’arquitectura francesa. Christian de Portzamparc, arquitecte del centre de congressos de París i de l’ambaixada francesa a Berlín, va dissenyar la Cité de la Musique. Bernard Reichen i Philippe Robert van transformar la sala de bestiar en una sala d’exposicions. De Bernard Tschumi provenen l’estructura i distribució del parc i les casetes vermelles que, repartides arreu del recinte, serveixen com a llocs d’informació o com a restaurants.

Una insígnia per a la ciència francesa

La part nord del parc està dominada per la Cité des Sciences et de l’Industrie, el museu de França de la Ciència, la Tècnica i la Indústria. Des de lluny, l’edifici recorda una enorme peça de Lego. “El gegantesc edifici va ser concebut a principis dels anys setanta com a escorxador”, explica en Bruno James.

El director del departament de multimèdia del museu, durant una visita per l’edifici, de 270 metres de llarg, mostra algunes traces dels seus primers temps. “El soterrani estava previst per rebre els vagons amb el bestiar. Entre els treballadors, aquesta planta s’anomena encara avui «niveau gare»”. Quan els escorxadors van ser tancats, l’enorme estructura de l’edifici inacabat va romandre inutilitzada, fins que l’arquitecte Adrien Fainsilber en va fer un museu.

Més de tres milions de visitants venen anualment a la Cité des Sciences. Les exposicions temporals tracten temes actuals, des de l’Alzheimer fins a Albert Einstein, des del haixix fins al canvi climàtic. Amb una superfície de 75.000 metres quadrats, la Cité és un dels museus tècnics més grans d’arreu del món. És un model per a projectes de tota Europa, com per exemple recentment, per a l’exposició permanent de la fundació científica Eugenides a Atenes.

Fins el 2010 està previst eliminar l’últim vestigi del passat: fins avui un quart de l’edifici roman tancat. Les dimensions d’un escorxador són, fins i tot per a la Cité des Sciences, difícils de superar. “Hi havia hagut plans per fer-ne una universitat, o altres museus, però mai va passar res”, informa el director d’actes, Fréderic Poisson.

Ara, una empresa privada ha mostrat interès per aquesta part de l’edifici. L’empresa Apsys vol muntar un centre comercial especialitzat en tècnica digital. La presència de cinemes podria fer que, després de tancar els museus, no s’instal•lés la “gran solitud” als afores de la ciutat. “Estem en fase de negociacions”, explica Poisson. “Espero que aquesta vegada n’esdevingui alguna cosa”.

Per al vell Raymond, les sales de cinema faran canviar molt poca cosa. Per a ell, tot el recinte li sembla massa mort: “Ara venen turistes, però abans aquí hi havia com a mínim deu vegades més de persones amunt i avall”. No obstant això, li pot veure alguna cosa positiva al parc. Com a amant de la música clàssica, li agrada anar a un concert desprès de la seva passejada dels diumenges. “La Cité des Sciences no la puc suportar”, declara categòricament, “però al teatre o a la Cité de la Musique hi vaig de tant de tant”.