Satrapi: “La majoria de la gent és “homo” o “hetero”, i nosaltres, els autors de còmics, som “bi”, ja que no ens acabem de decidir: dibuixos o paraules?”

Quedem amb la Marjane Satrapi en un d’aquests dies càlids de tardor, en què les fulles tornassolades pel sol en milers de colors cobreixen els carrers de Varsòvia. Acordem trobar-nos el dissabte de bon matí a l’Institut Francès, on un dia abans havia tingut lloc una trobada amb milers d’aficionats vinguts pel talent de l’autora i pel seu últim àlbum Pollastre amb prunes, premiat en el festival de còmics d’Angoulême el 2005, i també amb tothom que volgués sentir a parlar de la situació a l’Iran i dels turmentadors problemes que pateix. Durant aquesta trobada, Satrapi va contestar d’una manera molt sincera i intel•ligent totes les preguntes de la sala, i en el moment en què la discussió es va escalfar i va sortir el tema de la dona i el dret a avortar, Marjane Satrapi, amb una veu visiblement tremolosa, va confessar que ella mateixa també s’havia hagut de sotmetre a aquesta operació un cop. Amb pena a la veu va afirmar: “Sobretot em vaig trobar amb la condemna de part de dones”.

Pensaments inclosos en el fum

En el recés encara una mica desert d’aquests dies de cafeteria, Marjane Satrapi amb una cigarreta entre els dits, una tassa de te al costat i una veu lleugerament ronca parla de la seva passió pel dibuix i com se li va acudir la idea de parlar sobre qüestions tan difícils com la història política o els hàbits a l’Iran amb l’ajuda dels dibuixos: “Les imatges, les entén tothom. Per a mi és un llenguatge internacional. Tot i que puc escriure una autobiografia amb el format llibre, els còmics em semblen una manera més curta i per aquest motiu més expressiva”. A poc a poc allarga la mà per agafar la tassa de te i després d’un petit glop continua: “No tenia cap altra sortida, perquè jo expresso els meus pensaments amb els dibuixos. M’agrada el fet de pensar en imatges i els còmics en són un exemple. Per a mi això també significa l’estil blanc i negre i que no hi hagi gaires paraules”. A la seva cara s’hi veu lleugerament la marca d’un somriure radiant i com si fos una vident endevinant els meus pensaments, diu: “El somriure és de ben segur un acte de comprensió global. L’humor en forma de dibuixos no té fronteres i pot ser entès en molts llocs del planeta”. Mirant aquesta dona jove i les seves expressives faccions orientals, veig passió i convenciment pel que fa. A la pregunta de per què els seus llibres es venen tan bé arreu del món, respon: “Els meus llibres els llegeixen europeus, americans, asiàtics, però no només pel fet de ser traduïts a moltes llengües, fins i tot en malaiski, sinó perquè els dibuixos són una forma d’expressió universal, comprensible per tots”.

Crítiques per a tots

Tot i això els seus llibres han aconseguit la popularitat no només pels seus originals gràfics, sinó també, i potser sobretot, pel seu contingut. Als Estats Units Persepolis- la història autobiogràfica d’una nena que creix en el temps del govern del xa Reza Pahlavi i la Revolució islàmica– va arribar a ser lectura obligatòria per als estudiants de la vora de 250 universitats, com a la prestigiosa West Point. Malgrat les freqüents visites a aquest país, Marjane Satrapi no es desfà en entusiasme quan parla dels Estats Units, sinó que critica enèrgicament les seves accions a l’Iran. Encén la següent cigarreta i la seva mirada es torna més penetrant i freda quan parla: “Del cinisme que s’amaga darrere la guerra a l’Irak en diem democràcia, tot i que es tracta de petroli. Amb Sadam, va ser una època del tot dolenta i es va personificar el mal absolut en ell. El van aniquilar i a partir d’aquest moment la situació hauria d’haver millorat. Malauradament només ha anat a pitjor. S’ha d’estar malament del cap per pensar que es pot construir una democràcia amb les bombes”. La seva veu es torna aspra i les paraules surten de la boca cada cop més de pressa quan parla de la utilització de l’atac al World Trade Center per objectius polítics i propagandístics: “L’11 de setembre va ser per suposat una enorme tragèdia darrere la qual hi havia els islamistes fanàtics, però abans ja havien tingut lloc dos terribles atemptats més a Oklahoma (1996) i a Atlanta (1999), organitzats per uns altres fanàtics, i d’aquests ens n’oblidem”. No obstant això, Marjane Satrapi no es limita només i exclusivament a les crítiques a aquesta potència mundial, ja que fa servir les mateixes paraules per a l’Europa occidental. Ens explica gran quantitat d’exemples de la història antiga com la inquisició o d’altres més recents com la guerra als Balcans. De forma més precisa defineix l’essència del conflicte, el qual enverina la mentalitat de la gent i els destrueix la que hauria estat la seva tranquil•la existència: “Actualment, els conflictes no es disputen entre l’est i l’oest, musulmans i cristians, sinó només entre fanàtics i gent normal”. Tot i que es declara no creient, pronuncia una frase particular: “Déu va repartir malament aquest món i nosaltres només podem compadir-nos dels efectes devastadors dels fanàtics i les bombes”.

Esperit inquiet

Aquesta dona intel•ligent amb una personalitat molt forta va néixer el 1969 a l’Iran, va deixar aquest país força aviat, als 14 anys, per estudiar en escoles europees. Des d’aquell moment es va convertir en una eterna errant i no para de viatjar per tot el món. “Viatjo molt pel món i conec molta gent interessant i de diverses cultures. No volto només per l’Iran. M’he casat amb un suec i tinc la nacionalitat sueca. Visc a Europa des de fa molt de temps”, explica. L’any 2000, després de la publicació del primer volum del còmic Persepolis, el qual a França va vendre la xifra rècord de 300 mil exemplars, es va parlar molt d’ella. A la vegada, se li van tancar definitivament les portes de la seva pàtria i fins i tot la seva popularitat li va ocasionar més hostilitats entre els fanàtics de la tradició i de la religió islàmica. Tot i el ressò social que té, ella tracta la fama amb total aversió. S’estima més l’anonimat i amb autèntica nostàlgia ens confessa: “Sol passar que la gent em reconeix, això no m’agrada gaire. M’agrada, però, quan em reconeixen per la meva feina”.